Crítica Literària
Llibre: Londres nevat
Autor: Jordi Llavina
Editorial: Ed. Amsterdam
L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina que ha tocat tots els Camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha decebut, tot el contrari, us el recomano!
Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fli argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada