Actes Plataforma Corbera Decideix

Actes Plataforma Corbera Decideix

“Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

Article 1.1 Carta de les Nacions Unides (1948)

El 25 d'ABRIL, CORBERA DECIDEIX. T'HI APUNTES?

D'un temps ençà la societat civil catalana s'ha començat a organitzar en base a un dels principals drets democràtics, el dret a decidir lliurement el nostre futur com a persones i com a poble. En els darrers mesos més de 170 poblacions catalanes han organitzat consultes populars arreu del territori i 120 poblacions més ja estan organitzades per tirar endavant aquestes consultes en les properes tongades del Febrer, l'Abril i el Juny. En un fet amb pocs precedents recents arreu d'Europa, d'organització popular massiva, de democràcia directa, de desobediència civil, la societat civil catalana està plasmant que el poble és el principal decisor del seu futur i que les persones som el principal motor de la història, ja que sense nosaltres aquesta no avança. I encara que hi hagi lleis que avui en dia no ens permetin exercir lliurement el dret a decidir, des del poble català s'està fent una demostració de força, per copsar que les lleis han de ser el reflex de la societat i que sense el suport d'aquesta, les lleis poden ser legals però no legítimes i si el poble no les considera legítimes té dret a desobeir-les.

Des de Corbera, un grup de persones hem decidit avançar juntes per sumar-nos a aquest espiral democràtic de base. Creiem que els corberencs i les corberenques també tenim dret a decidir sobre el nostre futur. I és per això, perquè parlem de futur, que en aquesta consulta podran votar tots els majors de 16 anys i totes les persones que estiguin empadronades al poble, tinguin la nacionalitat que tinguin, vinguin d'on vinguin i faci el temps que faci que estan amb nosaltres. Perquè creiem que totes juntes hem d'avançar en aquest camí col.lectiu i que tenim tot el dret del món a decidir sobre el nostre futur col.lectiu i també de decidir sobre el millor futur possible pels nostres fills i filles.

Però per tirar-ho endavant necessitem el vostre suport. Serà una feina llarga i feixuga, però estem convençudes que al final serà gratificant. Perquè sabem que estarem posant el nostre granet de sorra en aquest camí cap a la llibertat. Perquè sabem que aquestes consultes marcaran un abans i un després en la mentalitat de tota la societat i tenim la responsabilitat de fer-ho bé. Perquè creiem que més enllà del què es voti o més enllà del resultat final, estem escrivint una petita pàgina a la història cap a l'aprofundiment de la democràcia. En definitiva, que caminem per poder ser i volem ser per caminar. Tot està per fer i tot és possible.

Plataforma Corbera Decideix
corberadecideix@gmail.com

[ ... ]

Ens deixaran morir??

Ens deixaran morir??

La Generalitat va decidir el mes de juny passat reestructurar el servei d’emergències de moltes àrees de salut arreu de Catalunya.

La reestructuració que ens afecta de més a prop és el tancament nocturn del CAP de Corbera, que juntament amb els CAPs de Molins, Vallirana i un de Sant Feliu de Llobregat, deixaran sense assistència mèdica propera a més de 108.000 persones. La Generalitat, com a contraprestació, ofereix un nou servei d’atenció mèdica via telefònica que pot derivar en una visita d’un metge a casa o en l’enviament d’una ambulància cap al centre hospitalari més proper.

Amb el tancament del servei d’emergències del CAP sorgeixen certes preguntes que preocupen a moltes persones de Corbera i de les poblacions on també s’han quedat sense el CAP nocturn.

El model de CAP, va sorgir com un aspecte de la descentralització sanitària, de proximitat a la ciutadania i de filtrar tots aquells assumptes que eren menys greus i que no calia anar fins a un hospital per ser atès. A Corbera, tot i que feia molts anys que ens tocava per nombre de població, vam trigar bastants anys a tenir un CAP decent. Però aquesta proximitat del sistema d’emergències ha durat poc i ara la Generalitat decideix que no és necessari que hi hagi un CAP nocturn. Més greu encara és el tancament les nits dels caps de setmana, que és quan es registren un major nombre d’emergències de les quals, la majoria es podien atendre al mateix CAP sense la necessitat de derivar-les a un hospital. La resposta de la Generalitat seria que és el mateix, ja que ara poden trucar a un telèfon on un metge els atendrà, però davant d’uns efectes que una persona desconeix, què farà? Trucar o anar directament a l’hospital? I com bé denuncien algunes treballadores i sindicats, això pot portar a una sobrecàrrega dels centres hospitalaris, que ara els CAPs s’encarregaven d’alleugerir.

Aquest sistema telefònic, també representa greus deficiències pel què fa al personal sanitari. Evidentment no és el mateix atendre una pacient presencialment, que aquella persona o els seus familiars li expliquin els símptomes que té. I és d’aquest pronòstic per telèfon que el personal sanitari ha de decidir si la urgència és més o menys greu. Si a tot això, a més hi sumem que només hi ha una ambulància per tota Corbera i la Palma (és a dir per més de 20.000 persones), és evident que els atacs de cor no es podran patir a la nit i menys encara de manera simultània.
Tot plegat, perillós... i sembla que la única cosa que s’aconseguirà amb tot aquest rebombori és el sobrecàrrega dels centres hospitalaris i que la gent hagi de fer més quilòmetres per desplaçar-se, en cas d’emergència, trencant així el principi de proximitat.

La Generalitat justifica aquesta reestructuració en termes d’eficiència i eficàcia però sempre basats en la productivitat i rendibilitat, conceptes atribuïts a l’empresa privada, però que no poden ser atribuïts a l’empresa pública i menys en un camp tan primordial i delicat com és el de la sanitat. I és que la sanitat pública no pot ser ni rentable ni eficient, en termes econòmics, el què voldria dir que s’haurien de produir guanys. La sanitat pública hauria de ser un cabdal del nostre sistema, primant la proximitat, la relació amb els pacients i evidentment l’eficàcia curativa. Però d’un temps ençà, estem veient (com especialment a Catalunya) s’està introduint un doble sistema sanitari, on els que tenen diners poden ser atesos de manera ràpida i efectiva (sanitat privada) i els que no hauran de fer llistes d’espera interminables, jugant-se fins i tot la vida. La gent cada cop desconfia més de la sanitat pública i tot i tenir pocs diners, es fan una assegurança. Així, els gurus del lliure mercat, cada cop poden progressar més en la privatització de la sanitat i apropar-se al vell somni americà que cadascú pagui el què necessita, deixant de banda la igualtat d’oportunitats. Curiosament, ara que des d’allà sorgeixen veus clamant que aquest sistema ha de canviar...el món al revés.

[ ... ]

Sospites al voltant d’una plaça de conserge al CEIP el Corb

Sospites al voltant d’una plaça de conserge al CEIP el Corb

El conserge sortint no està d’acord amb la decisió i ha presentat un recurs a l’Ajuntament

L’adjudicació d’una plaça de conserge al CEIP el Corb, ha encès la indignació entre bona part dels pares, mares i treba-lladors del centre. L’antic conserge, Jordi Morral, que es trobava en règim d’interinitat des de feia 5 anys, no ha gua-nyat el concurs i ha hagut de renunciar al lloc. Tot i així, Morral no està d’acord amb el resultat i ha presentat un recurs davant de l’Ajuntament perquè es reconsideri la plaça pública.

Preguntes estranyes
Morral té un gran suport entre la mainada i els pares del centre. Així es va demostrar en una concentració a les portes de l’Ajuntament per queixar-se i expressar el suport al conserge. Les queixes dels concentrats deien que hi ha hagut predisposició per donar la plaça a qui ha acabat guanyant, que és el marit d’una de les secretàries de l’Ajuntament. Morral lamenta que al concurs hi hagi més puntuació sobre aspectes generals, que no sobre la feina per la qual es treia la plaça.

En aquest sentit hi havia tres proves bàsiques, un test de cultura general, un informe de manteniment sobre la demanda de material escolar (funció que no feia el conserge) i finalment una entrevista personal davant del tribunal. En aquesta prova hi havia dues preguntes conjuntes a totes les finalistes i dues de personals i suposadament ha de servir per “valorar l’actitud personal i professional dels aspirants i a conèixer plantejaments, propostes i projectes...”, tot i així les preguntes que li van formular van ser; Quina diferència hi ha entre l’empresa pública i privada? Quina és la teva relació amb la Directora? Quantes directores han passat pel centre? Quina era la teva dedicació anterior? (sobre la darrera pregunta s’ha dir que el currículum era un requisit per entrar al procés de selecció inicial).

Cursos mal valorats
Finalment hi havia els mèrits. Un dels apartats parla dels cursos relacionats amb el lloc de treball i aquí no se li ha comptat un curs de 40 hores a la Creu Roja sobre “atenció sanitària immediata” (que serien 0,25 punts més). El conserge també lamenta que en l’apartat sota el títol d’altres mèrits se li podria haver comptat tots els anys dedicats a treballar amb infants.

Per la seva banda, el gerent de l’Ajuntament, ha manifestat a l’Embat que el concurs es va fer segons les bases establertes i sobre les preguntes generalistes afirma que això es fa perquè pugui presentar-s’hi tothom. També afirma que amb l’entrada del nou equip de govern, els tribunals estan integrats per tècnics i no per polítics i assegura que una de les prioritats de la seva feina és fer que la majoria de places d’interinitat es transformin en laboral indefinit. Curiosament però, uns mesos abans es va convocar una plaça de conserge al CEIP Cau de la Guineu en règim d’interinitat.

[ ... ]

"CAMBODIA FOR SALE"

"CAMBODIA FOR SALE"

Objectivitat o llibertat d'expressió són tòpics davant la manipulació diària dels mitjans d'informació

Phnom Penh, la capital de Cambotja, és una extensa ciutat d’un milió i mig d’habitants que té el seu origen al voltant d’un turó o Phnom. Aquest turó es troba al nord de la ciutat, just al costat del riu Tonlé Sap (afluent del Mekong, en el qual conflueix un centenar de metres més avall). Encerclant el turó i rodalies s’hi troba la major part dels edificis més representatius de la ciutat, des del Palau Reial i la Pagoda de Plata fins a les ambaixades de bona part dels països occidentals que tenen representació diplomàtica a Cambotja (com ara EE.UU, França, etc). És la zona on s’hi troba, a més, el Pont dels Japonesos, l’únic que permet creuar a l’altre costat del riu, l’antiga estació de tren, alguns dels millors hotels de la ciutat, l’hospital cardiològic i la “city” de Phnom Penh, la zona de negocis, bancs i oficines.

A prop del “Turó de Penh” s’hi troba també el llac Boeung Kak. Tot el seu voltant és una zona deprimida econòmicament i urbanística, amb multitud d’habitatges d’escassa qualitat, carrers sense asfaltar i sense serveis… Es tracta d’una autèntica favela en el cor geogràfic de la ciutat on s’hi amuntega una nombrosa població de baixíssim poder adquisitiu que subsisteix normalment amb treballs relacionats amb el comerç ambulant i amb l’incipient turisme que visita Cambodja des de la fi del règim dels Jemeres Rojos i la posterior invasió vietnamita.

El moment actual, en què l’economia cambodjana està en uns nivells de creixement que ronden el 9% anual i que comencen a produir-se inversions de capital estranger (principalment de països de l’entorn), sembla el més apropiat per emprendre també grans obres d’infraestructura i de “modernització” de la capital. Així, en els últims anys, s’ha construït en la zona propera al llac Boeung Kak el nou Parlament de Cambodja, i s’està finalitzant la construcció del primer “gratacels” en una ciutat l’altura mitjana de la qual no supera les quatre plantes.

El problema que es planteja en aquest cas és el mateix que ja coneixem de memòria en situacions similars produïdes al llarg de la història en el nostre occident civilitzat: darrera una excusa modernitzadora i de millora de les infraestructures, s’hi amaga una ingent operació d’especulació urbanística que tindrà com a conseqüència el desplaçament d’almenys 30.000 persones i la desaparició del propi llac Boeing Kak, amb l’enorme impacte ecològic que això comporta.

L’actual govern de Cambodja, malgrat les promeses electorals realitzades pel Primer Ministre, ha cedit els drets sobre el sòl de tota l’àrea del llac Boeung Kak a una empresa cambodjana, SHUKAKO INC., que compta amb participació de capital coreà, per a l’explotació d’aquest sòl durant 99 anys a canvi de 79 mi-lions de dòlars, amb la finalitat de desenvolupar una zona comercial, industrial, residencial i d’esbarjo que afectarà unes 133 hectàrees i a més de 4.000 famílies.

El govern ha plantejat tres propostes als veïns per tal de desallotjar-los i de poder portar a terme l’operació: En primer lloc donar-los una casa nova en una altra zona situada als afores de Phnom Penh. Aquesta nova ubicació està situada a 18 km de la capital, però sense estar condicionada amb els serveis mínims per a viure (aigua, electricitat, escoles o hospitals). Com a segona opció hi ha el pagament de 8.500 $ per casa construïda i finalment si no accepten ni una casa nova ni els diners, el govern es compromet a proporcionar-los un habitatge en la zona quan estigui construïda la nova àrea residencial, però no se’n fa càrrec de la seva situació durant tot aquest temps.

La primera de les opcions és inviable per a la majoria dels veïns, atès que necessiten la proximitat amb la ciutat per poder guanyar-se la vida. Només el desplaçament diari des d’aquella hipotètica nova casa a 18 km fins la ciutat suposa els ingressos d’una persona per la feina d’un dia. De fet, molts d’ells tornen a viure al llac on s’hi lloguen una habitació perquè necessiten estar a prop de la feina i perquè els habitatges de reallotjament no tenen ni tan sols aigua potable.

La segona de les opcions tampoc és viable ja que el preu ofert és entre 400 i 500 vegades inferior al valor del sòl en el mercat lliure en aquesta zona de Phnom Penh. La tercera opció realment no existeix. El govern es desentén dels qui l’escullin fins que estigui finalitzada l’operació (¿quatre, sis, deu anys?) i no ofereix cap garantia de retorn d’aquestes famílies a la nova àrea urbanitzada. ¿Quants casos en la història recent (i no tan recent) de l’urbanisme occidental han acabat desplaçant els actuals i legítims veïns amb baix poder adquisitiu i facilitant l’entrada de ciutadans rics a la nova àrea rehabilitada (recordeu, a tall d’exemple, els casos de Haussmann a París, de la Gran Via o del Triángulo de Pozas a Madrid, o de la zona del mur a Berlín).

D’altra banda, els amidaments del terreny els fan els encarregats governamentals, sense reconèixer els títols de propietat existents, l’assetjament als veïns més resistents són constants, es prohibeixen els arranjaments o reparacions en les cases, es tanquen els negocis oberts, es fan talls de llum aleatoris de llum i d’aigua i, fins i tot, s’han destruït les plantacions de waterlilys i de morning glory del llac. També s’impedeix l’accés a la zona a qualsevol mena de periodista, fotoperiodista o investigador, i s’hi ha redoblat la presència policial. A Cambodja, tothom mira cap a una altra banda, i qui mira no vol veure-hi.

Com que l’avarícia no coneix límits, l’empresa concessionària no es limita a desallotjar els habitants de la vora del llac per edificar en els seus terrenys, sinó que està dessecant la totalitat del llac amb la finalitat d’edificar també sobre les seves aigües. En poc més d’un any s’han dragat els rius Mekong i Tonlé Sap en una quantitat suficient com per dessecar més d’un terç del llac, i acabar totalment amb la seva vida animal i vegetal. En poc temps, desapareixerà un llac natural que servia, a més, com a base del sosteniment de nombroses famílies.

El drama humà és pràcticament impossible de valorar, atesa la varietat de situacions diferents que hi ha entre les famílies de la zona, tot i que pot servir el cas de la família Ok Meyhark. Aquesta família està formada per una parella de 60 anys, amb 8 fills i una néta infectada pel VIH. Els seus ingressos actuals, com a vigilant d’una gasolinera, són de 3 dòlars diaris, que no li arriben ni per cobrir les despeses (els medicaments de la nena, de nou mesos, els hi proporciona una ONG) i si hagués de desplaçar-se a viure a una altra zona, el transport fins a la ciutat es menjaria pràcticament tots els seus ingressos.

Àngel Garcia

[ ... ]

L’Ajuntament entregarà els pisos de protecció oficial 5 anys després d’haver-se signat el conveni

L’Ajuntament entregarà els pisos de protecció oficial 5 anys després d’haver-se signat el conveni

El procés per l’adjudicació dels 36 pisos de protecció oficial de Corbera, sembla que està arribant a la seva fi. Entre el 13 d’octubre i l’11 de novembre s’han pogut presentar les sol.licituds de totes aquelles persones interessades en l’habitatge oficial i que reuneixin les característiques demanades a les bases. Hi ha 17 habitatges de 2 habitacions amb una superfície de 56 m2 a un preu de 400 euros al mes i 18 habitatges de 3 habitacions de 65 m2 amb un preu de 475 euros al mes. Entre aquests habitatges, n’hi ha 5 que han quedat reservats per persones amb disminució o incapacitat i un d’ells està adaptat per persones amb mobilitat reduïda. Als baixos d’aquest edifici s’ubicarà la nova escola de música.

Un llarg periple
El 27 de gener del 2004, l’Ajuntament de Corbera (en aquells moments governat per PSC-GIU) signa un conveni amb la promotora PRASA on, entre d’altres coses, s’estableix una permuta del 10% dels terrenys que l’empresa obligatòriament havia de cedir a l’Ajuntament, dins dels terrenys de Corbera 2000. Aquesta permuta, s’aprofitarà per la construcció d’un edifici amb els 36 pisos de protecció oficial. Ara bé, la zona on s’ha construït l’edifici estava qualificada com a zona industrial en el pla inicial de Corbera 2000 i per tant, es va oficialhaver de requalificar. Aquesta era una de les dues condicions obligatòries per tal que es tirés endavant el conveni. L’altre era que PRASA havia d’adquirir les parcel.les industrials a la immobiliària Residencial Rafamans, S.A. Segons l’Ajuntament, aquestes operacions no van generar cap mena de plusvàlua immobiliària.

Un altre dels forats legals que hi havia en el conveni, com van reclamar alguns veïns en el moment de la signatura, fou que la Llei d’Urbanisme de 2002, ja preveia que el 20% del sostre edificat en qualsevol promoció, havia de ser destinat a habitatge de protecció oficial. Segons declaracions del gerent de l’Ajuntament, Jordi Pinart “la llei era aplicable però amb aquesta promoció ja es complia amb escreix el què marca la llei”. Tot i així, el sostre de pisos dins de la previsió en aquell moment
era de 288 habitatges, pel què la reserva d’habitatge protegit hauria d’haver estat de 56. D’altra banda cal esmentar que PRASA va dipositar un aval a l’Ajuntament, com a mesura de garantia de 2,8 milions d’euros per la construcció dels pisos. Això ens dóna un preu aproximat per pis de 75.000 euros. Cal destacar que l’any 2007 (quan la crisi immobiliària començava a aflorar tímidament) els pisos del costat molt similars i a preus de lliure mercat, es venien a 350.000 euros.

El canvi de govern alenteix la concessió dels pisos
Uns mesos abans de les eleccions del 2007, l’antic equip de govern comença un procés d’adjudicació pels pisos de protecció oficial, on hi ha unes 250 sol.licituds. Un cop passades les eleccions i amb el nou equip de govern, es paralitza el procés d’admissió, ja que veuen que als pisos no hi ha calefacció i veient la problemàtica que això pot suposar, sobretot a l’hivern, decideixen la instal.lació de gas ciutat amb un preu que voreja els 140.000 euros, tot a càrrec de l’Ajuntament. Quan es va obrir el nou procés de selecció, el nou equip de govern va informar a totes les persones que s’havien apuntat amb anterioritat per avisar-les que hi havia un nou procés. Tot i així els resultats obtinguts han estat molt menors i fins i tot han obligat a l’Ajuntament a fer una campanya extra publicitària per recordar la finalització del procés. El dia 10 de novembre al vespre (un dia abans de la finalització) hi havia 52 persones apuntades i en l’oferta dels 11 pisos per persones majors de 35 anys, n’hi havia dues de vacants.

Els pisos ofertats són de lloguer a 10 anys i els preus orientatius de la Generalitat a 2007 (els darrers publicats) deien que per la situació de Corbera i els metres quadrats dels habitatges
el màxim permès era de 388 euros al mes els de dues habitacions i 453 euros al mes els de tres. L’Ajuntament ha ficat els pisos a 400 i 475 euros mensuals respectivament però ho justifica dient que “els preus són orientatius i se li ha de sumar l’IPC d’aquests dos anys i les despeses de comunitat”, per concloure que “el preu dels pisos és molt satisfactori per tothom”.

Finalment s’ha decidit per externalitzar la gestió dels pisos a càrrec de l’Associació Prohabitatge,
una empresa mixta, amb capital privat i de la Generalitat. El conveni entre l’empresa i l’Ajuntament encara no s’ha materialitzat i per tant no se sap quants diners totals recaptarà l’Ajuntament del lloguer dels pisos. Jordi Pinart afirma que “s’havia mirat alguna altra empresa immobiliària per a la gestió o que també es podria haver creat una empresa municipal” que faria que el 100% dels beneficis anessin a parar a l’Ajuntament però “l’equip de govern no ho ha cregut oportú”.

[ ... ]

Sharkwater: No tornaràs a mirar els taurons de la mateixa manera (sangue sabur)

Sharkwater: No tornaràs a mirar els taurons de la mateixa manera (sangue sabur)

* Director:Rob Steart
* País:Canadá
* Any:2006
* Estrena:12 de desembre 2008
* Duració:1h.29min.
* Títol original:Sharkwater
* Distribuïdora:Notro Films
* Web oficial:www.sharkwater.com

Sharkwater no és un documental més sobre el mar i l’agressió humana d’aquest. Ens obre els ulls a una realitat fora de control, des d’un punt de vista personal, narrat en primera persona de manera que tots ens podem identificar amb el personatge. A part de l’escalfament global i dels milions de tones que cada any van a parar als oceans, les espècies marines estan també amenaçades per màfies que s’enriqueixen gràcies a l’explotació dels recursos naturals fins a la seva extinció.

Sharkwater trenca amb tots els tòpics falsos sobre els taurons.El cine i la televisió han fet molt de mal convertint a una nobles espècie que porta 400 milions d’anys mantenint l’equilibri dels ecosistemes submarins, en el màxim depredador, voraç i menja-humans. Tot i així la pel.lícula ens mostra que “cada any moren més humans aixafats per màquines de refrescs que per atacs de tauró”, però com les imatges manen, sembla que una mossegada de tauró té molt més morbo que un home aixafat.

En aquesta brillant producció, guanyadora de més de 30 premis (alguns dels quals molt prestigiosos), el biòleg, fotògraf, director i protagonista Rob Stewart, s’atreveix a fer un pas més i deixa enrere les tradicionals maneres d’exposar un documental de denúncia. Ell mateix i el seu equip, persegueixen a pirates i governs corruptes i ens mostren la magnitud del problema del finning, navegant per mig món i tot això amb persecucions a punta de pistola i arribant a tenir un judici per intent d’assassinat.

També se’ns introdueix a Paul Watson, capità del vaixell de l’associació Sea Shepherd i a la seva tripulació. Aquesta associació que treballa des de 1977 contra baleners o vaixells il.legals, per protegir l’ecosistema marí. A aquest llop de mar, se’l reconeix per l’acció directa que utilitzen quan la burocràcia no actua com és degut. En la trama, s’introdueixen en la perillosa xarxa d’una de les màfies més poderoses del shark finning, contrabandistes que s’enriqueixen gràcies a l’extirpació de les aletes de tauró i que llencen la resta del cos a la mar, ja que el seu preu és molt reduït. Les aletes s’utilitzen per fer una sopa insípida presa principalment per qüestions de reconeixement social. Un plat d’aquesta sopa a l’Àsia pot costar al voltant de 90 dòlars el plat.

Tot i que aquesta problemàtica ens sembli llunyana, ja que és una tradició asiàtica, és un negoci multimilionari amb el qual occident s’endu part del pastís i concretament, l’estat espanyol és d’on provenen la majoria de les aletes de tauró de la Unió Europea, ja que és el primer exportador europeu i el quart a nivell mundial. Cada any arriben a Hong Kong tres milions de quilos d’aletes, de les quals la majoria procedeixen d’espècies en perill d’extinció, com és el cas del tauró martell i el tauró guineu, afegint-li la baixa taxa de reproducció i la tardana maduresa sexual de les espècies.

Quan països com Anglaterra o França lluiten per erradicar el finning, a l’estat espanyol es concedeixen permisos especials a les flotes pesqueres per l’extracció de les aletes sense cap control, tot i que hi ha lleis que ho prohibeixen explícitament. És un tema, que sense cap mena de dubtes, es necessita estar ben informat i Sharkwater són 89 minuts de crua realitat que fa reflexionar, tan necessari de vegades en els temps que corren.

La pel.lícula la podem trobar doblada al castellà a la seva pàgina web www.skarkwater.com. També podeu visitar la pàgina web de l’associació sea shepherd www.seashepherd.org, que compta amb una pàgina en castellà. I si voleu col.laborar amb la causa podeu fer-ho a nivell local visitant la pàgina de l’associació CRAM www.cram.org, on s’explica les seves missions i objectius. També tenen un hospital i un centre de recuperació d’espècies marines a Premià de Mar, que es pot visitar tant de manera particular com en grups d’adults i escolars.

Mireia Llamas

[ ... ]

La llegenda del lledoner

La llegenda del lledoner

El castell de Corbera fou construït per un rei morisc de nom desconegut, però que el va defensar heroicament dels atacs dels cristians. Les constants batalles eren molt sagnants i cada capvespre, abans que el sol s'amagués per darrera del Puig d'Agulles, els morts eren llençats dins un pou en el recinte del Castell.

Un dia d'estiu, el rei morisc fou mort i llençat també al pou, però la seva ànima va reeixir del mateix en forma de corb i des de les alçades seguia dirigint als seus homes en la lluita. El castell no podia ser reconquerit pels cristians degut a l'esforç de les forces morisques, fins que un capvespre, mentre les orenetes xiuxiuejaven i xisclaven, embogides pel soroll de la batalla que es portava a terme a les muralles del castell, una sageta cristiana va travessar el cor d'aquell corb sarraí.

L'ocell va sentir la mort de prop i dibuixant una darrera volada, va caure lluny de la muralla, dins d'uns matolls prop del torrent. Poc després, un monjo de Sant Ponç, després de travessar la torrentera i fent camí cap al seu monestir, va trobar el corb traspassat. Coneixedor de la llegenda, aquell sant baró, se'l va endur a Sant Ponç i el va enterrar davant la porta principal.

Segueix la llegenda que, anys després, va néixer un lledoner sobre aquell petita tomba. El mateix que, encara avui, podem contemplar i aixoplugar-nos sota el frondós brancatge. I diu també, que durant les nits que bufa amb força la tramuntana, encara se sent la veu d'aquell rei morisc, convertit en corb, que plora per la pèrdua del seu castell. El Castell de Corbera.

Per Joan Renau i Turbau

[ ... ]

Caminant per Corbera

Caminant per Corbera

Sempre han dit que caminar és saludable i la veritat és que una bona colla de gent ho fa a Corbera. Si un dia ens decidim a fer un vol, ens creuarem amb tota mena de persones, joves que corren amb els auriculars posats, dones que xerren mentre passegen i gent gran que aprofita per fer un vol i per collir farigola, espàrrecs o fins hi tot n'he vist qui a la temporada de bolets en dur un cabasset ben maco.

La llàstima és que hi ha racons, tant del poble , de les urbanitzacions .... i perquè no dir..... de les fonts de Corbera, que fan veritablement pena de veure. La brutícia, la deixadesa i l'incivisme de la gent, ha anat deteriorant aquells punts més bonics on de petits solíem escapar-nos amb les bicis i estar amb els amics xerrant sota els arbres.

Ara que ho comento... Em recorda una mica aquella època, que ni es podia circular per Corbera amb cotxets de criatures. Quan vaig tenir al meu fill petit... a vegades em jugava el baixar de les baixants de les voreres, perquè eren tan summament estretes que no passàvem.... En aquell moment, m'hagués agradat deixar-li el cotxet al senyor alcalde i dir-li.... Apa! passegi vostè una mica el meu nen, a veure si pot!!

Ara hauria de convidar aquestes autoritats meravelloses a passejar per les fonts o pel bosc o pels camins i potser se n'adonarien que també tenen una mica oblidat el poble i tenen massa ficada la política en ment. És una pena que es gastin tant de temps, esforços i calers per coses purament polítiques i cada cop menys es preocupin pel benestar dels que els escullen per tal de representar-nos.

No sóc partidista ni molt menys... al contrari, em refereixo a TOTS els polítics. Potser hauria d'arribar l'hora que Corbera no escollís a més polítics i comencés a escollir a persones concretes.
Persones que estimin el poble, que si fos possible, ja tinguin diners, d'aquesta manera, ens evitem amiguismes i altre mena de..., persones capaces de dialogar i sobre tot amb la mínima educació que exigeix un càrrec de representant d'un municipi. Veure com es perd el respecte i no s'arriba enlloc... només ens demostra que gairebé ningú és candidat digne a aquest lloc tan especial.

Només espero poder trobar algun dia aquesta persona que pugui caminar per Corbera amb nosaltres i encara sabent que és una utopia, trobar d'una vegada algú que pugui posar el cor pel nostre poble.

Judit Carbonell Segura

[ ... ]

Entrevista a Llúcia Abad

Entrevista a Llúcia Abad

"A mi m'interessa més la persona que pateix, que no pas, la malaltia que pateix aquella persona"

Si aquesta entrevista l'haguéssim fet fa uns quants anys, la gran majoria de gent hagués definit la nostra entrevistada com una bruixa. Avui en dia però, cada cop hi ha més gent que creu en la medicina alternativa. Per millorar la seva salut, per respectar el món on vivim i també per deixar de donar tants diners a una indústria tant potent i nefasta per la humanitat com la farmacèutica. Parlem amb la Llúcia Abad, que des del 1996 porta un centre de naturopatia a Corbera. Tot i que encara no sigui reconeguda com una medicina(pels grans interessos que hi ha), ella ha estudiat, reflexologia podal, naturopatia, quiromassatge, terapèutica floral... i fins i tot es va llicenciar en medicina xinesa a Sri Lanka. Si voleu contactar amb ella, cosa que us recomanem, ni que sigui per parlar-hi, escriviu a centrenatur@gmail.com.

Et consideres una metgessa?

Hauria de dir que sí. Em considero una ajudant de l’ésser humà. He après unes tècniques i tinc uns coneixements, els quals em permeten ajudar en el seu camí, a una persona que ha perdut el seu centre, la seva energia vital, que té un conflicte i un trastorn fisic i que tot això deteriora el seu dia a dia. Jo em considero metge de l’ànima.

En què es basa la medicina alternativa?

La mecanització de la medicina ha fet que aquesta ens divideixi i no comprengui l’ésser humà com un tot. Nosaltres ajudem a la persona a respectar el seu cos i utilizar els recursos que ens ofereix la natura. També és important ser concient de les nostres emocions i comprendre què ens està dient la malaltia. No podem deixar tota la responsabilitat de sanar en mans dels metges i les seves medicines, nosaltres hauríem d’aprendre a tenir més responsabilitat envers la nostra salut. A mi m’interessa més la persona que pateix, que no pas, la malaltia que pateix aquella persona.

Per què vas decidir fer medicina alternativa i no convencional?

No m’atrau la medicina convencional. De totes maneres jo crec que els dos tipus de medicina han d’anar de la mà. Jo no sóc tan estúpida com per no creure que allò també ens serveix, com pot ser el cas de les emergències. Ara, no podem utilitzar els antibiòtics com si fossin aspirines. Veig nens petits amb problemes nerviosos, anímics, al.lèrgics, que estan hipermedicats i si els pares fossin conscients de com els podríem ajudar amb totes les eines que tenim a la medicina natural, hi hauria un desgavell.

Tot es pot curar amb medicina alternativa?

Sí, claríssimament i el futur ho veurà. Amb l’agressivitat que està tenint la medicina convencional amb nosaltres, ha d’anar frenant i de fet hi ha molts metges que han renunciat a la seva pràctica mèdica per passar-se a la medicina alternativa, sobretot amb malalties com el càncer o malalties degeneratives. La quimioteràpia d’avui en dia no està curant, és una loteria. Hi ha mètodes fantàstics,- no dic que absoluts-, per ajudar a aquesta gent. No tan sols és important el que tenim, sinó com ho vivim. Molta gent ve aquí amb una analítica que diu que està bé, però se senten malament. La medicina convencional no actuarà fins que surti una analítica o altres proves més determinants.

La medicina alternativa és cosa de rics?

La medicina alternativa hauria d’entrar a la seguretat social. La visita privada tributa un 16% d’IVA contràriament a d’altres serveis mèdics. Això encareix i repercuteix en el pacient. També es fa servir material i substàncies que, de vegades, tenen un cost molt elevat i no tenen cap subvenció de l’estat. No negaré que, com a tot arreu, hi ha persones que des del meu punt de vista, cometen un abús, sobrevalorant la seva feina. És fàcil manipular a algú que pateix. El cost de les visites i teràpies pot tenir una mitja elevada, però jo intento que no sigui una medicina per rics. Donar recursos i ensenyar a utilizar la medicina alternativa dins la llar, és per a mi una prioritat.

Creus que hi ha productes que han estat introduïts intencionadament a la nostra dieta?

Sí, està clar. A més a més, la televisió diu una quantitat de mentides horroroses, això és màrqueting, això és un mercat i realment és un engany pur i dur. Si un aliment per sí sol és bo i natural no necessites afegir ni Omegas, ni sucres, ni vitamines, ni res...El conflicte és que la industrialització ens ha desvirtuat l’aliment. D’un supermercat jo podria dir que un alt percentatge del que es ven conté colorants, conservants i antioxidants que no tenen res d’innocu i això ens està creant al.lèrgies, asma, dolors etc.. Les fruites i les verdures d’un hipermercat no contenen les mateixes propietats nutritives perquè en molts casos porten molt de temps en neveres. Veiem nens amb trastors d’agressivitat, hiperactivitat o cansament degut al tipus d’alimentació. Per posar un exemple: la llet que, tot i que no sigui tan bona com ens volen fer creure, el problema real és com està tractada la vaca. S’engreixen amb pinsos artificials, no dels prats i a més a més els inflen a antibiòtics. Un altre mite és el consum de carn. La proteïna és important però no cal menjar-ne cada dia. El què ens estan venent ens omple la panxa però no és un veritable aliment. Ens hauríem d’acostumar a llegir les etiquetes, entendre-les i valorar el seu valor nutritiu.

Què en pesnes de la indústria farmacèutica?

La indústria farmacèutica "es la mano que mece la cuna" i si els interessa rendibilitzar al màxim un medicament, els governs els hi acabaran comprant tot allò que vulguin. També hi ha el tema de les patents i resulta que el producte natural no es pot patentar, així que la indústria farmacèutica sempre fa mans i mànigues per desprestigiar el nostre treball.

I la grip A?

El què està passant amb la Grip A és molt greu i hem de ser conscients i no deixar-nos manipular, ni entrar en el sistema perquè el sistema diu que t’has de vacunar. Amb la vacuna de la Grip A hi ha efectes secundaris que fins i tot poden causar la mort a persones, ja que es creu, no està feta amb totes les garanties. Jo recomano escoltar el video de la Dra. Teresa Forcades, que en bon criteri explica el que pensa. Jo no li diré mai a ningú que no es vacuni, el que sí que li diré és que s’informi i valori els efectes contrapruduents de la mateixa. S’ha de cuidar el sistema immune perquè sigui fort. La meva recepta és: agrair, somriure i estimar, tot amb una mica de vitamina C.

[ ... ]