L’imperdonable fracàs de la Cimera del Clima de Copenhage
Els polítics parlen, els líders actuen
Aquesta va ser la frase que millor sintetitzà el què els ciutadans esperàvem dels governs, i la que amb més força van pronunciar els milers d’activistes pel clima que van estar a Copenhage en veure, als darrers dies de la Cimera, que els polítics no arribarien a acordar l’inajornable compromís vinculant de retallar seriosament les emissions contaminants per tal evitar el desastre climàtic que el “model” de societat imposat està provocant.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals.
D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.
Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals. D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
L’altra resultat es pot resumir en la següent frase, apareguda al titular del diari Público del 5 de gener de 2010: “Los políticos encarcelan, los líderes no actúan”.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
Montse Jardí
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada