CONCERT EMBAT 5 ANYS HABEAS CORPUS REVOLTA 21
divendres, 16 d’abril del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Salvem el planeta, no el sistema
I és que més enllà de reduir les emissions de Co2, del reciclatge de productes o de les noves energies renovables, el problema principal és el sistema capitalista mundial, que basa el seu desenvolupament brutal, tractant el medi ambient com si fos una mercaderia més. Així que per aturar el canvi climàtic, hem d’anar a l’arrel del problema. L’actual sistema de desenvolupament és inviable a nivell ecològic i a més parteix d’una desigualtat bàsica que fa que perquè uns pocs puguem viure bé, la gran majoria de la humanitat hagi de viure en situacions de misèria. Ja que hi ha estudis demostrats que diuen que si tota la humanitat consumis el mateix que produïm els països desenvolupats actualment, necessitaríem tres planetes per poder produir el què consumim.
A nivell local, tot i que hi ha hagut bones accions per part de l’Ajuntament que intenten redreçar la problemàtica, com pot ser la implantació del residu mínim, alguna campanya de sensibilització al respecte, o l’aturada, de moment, de projectes desenvolupistes com podria ser la variant de la Palma, tampoc anem a l’arrel del problema, ni intentem trobar solucions agosarades però encaminades a canviar el rumb que hem pres. Des de l’Embat, ja fa temps que intentem donar solucions a les problemàtiques mediambientals que ens han tocat viure. Sabem però que la principal problemàtica del canvi climàtic no pot ser resolta a nivell local, però també sabem que és des de l’aportació de petits granets de sorra, com al fnal, s’acaben solucionant els problemes a nivell global. Pel què fa al transport (que és un dels principals culpables de la contaminació) apostem radicalment pel transport públic, fins i tot amb apostes que alguns consideren utòpiques com l’opció de portar el tren fins a Corbera.
A nivell local, tot i que hi ha hagut bones accions per part de l’Ajuntament que intenten redreçar la problemàtica, com pot ser la implantació del residu mínim, alguna campanya de sensibilització al respecte, o l’aturada, de moment, de projectes desenvolupistes com podria ser la variant de la Palma, tampoc anem a l’arrel del problema, ni intentem trobar solucions agosarades però encaminades a canviar el rumb que hem pres. Des de l’Embat, ja fa temps que intentem donar solucions a les problemàtiques mediambientals que ens han tocat viure. Sabem però que la principal problemàtica del canvi climàtic no pot ser resolta a nivell local, però també sabem que és des de l’aportació de petits granets de sorra, com al fnal, s’acaben solucionant els problemes a nivell global. Pel què fa al transport (que és un dels principals culpables de la contaminació) apostem radicalment pel transport públic, fins i tot amb apostes que alguns consideren utòpiques com l’opció de portar el tren fins a Corbera.
Un altre dels greus problemes ambientals que patim a Corbera és la dispersió del territori, no només per la gran quantitat de territori que es consumeix, sinó també per la gran quantitat de desplaçaments a nivell intern, pels costos energètics elevadíssims dels serveis d’escombraries, de canalització d’aigua, d’electricitat... I aquí sí que es pot aturar a nivell local, fent una moratòria urbanística i redefnint un nou Pla General d’Ordenació on es marquin les tendències del futur i on sobretot, s’intenti pal•liar la dispersió i el creixement brutal que Corbera ha tingut en els darrers anys. I fnalment, pel què fa al tema energètic, també es podrien descentralitzar els espais de producció. Utilitzant l’energia fotovoltaica a totes les teulades del municipi, creant centres de compostatge a les urbanitzacions, reaproftant l’aigua de la pluja...
Ara és el moment de canviar tot això i tenim la responsabilitat de fer-ho bé, perquè no tenim dret a ser la darrera espècie que trepitgi aquest planeta. Des de tancar l’aixeta quan no s’utilitzi l’aigua fns a manifestar-nos davant d’empreses contaminants. Des d’apuntar-nos a una cooperativa de consum fns a implantarmesures energètiques sostenibles a casa nostra. Des de reciclar fns a exigir a qui faci falta que aquest model ha de canviar. El canvi és a les nostres mans, la revolució comença a les postres ments.
LABIANA presenta un ERO que afecta a 70 treballadores
La farmacèutica és propietat d’un banc des de fa uns anys
L’empresa farmacèutica LABIANA (situada al polígon industrial) ha fet efectiu un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que afectarà a 70 treballadores de les seves plantes de Corbera i Barberà del Vallès. L’ERO inclou l’extinció definitiva del contracte per a 55 persones, més 15 treballadores que tindran una baixa temporal de 120 dies. La rescissió del contracte es farà en base a 30 dies per any treballat amb un màxim de 18 mensualitats. Les mobilitzacions de la plantilla van fer que l’empresa (que al començament no volia negociar) i va oferir 20 dies per any treballat i 70 acomiadaments definitius, negociés just el dia que la plantilla havia de realitzar una jornada de vaga. La plantilla de 170 treballadores i els quatre sindicats representats dins del comitè d’empresa, van acceptar l’acord.
L’empresa ja ha avisat que aquest ERO es presenta per intentar sanejar la situació econòmica qued’uns anys ençà està sent molt negativa i no descarta que si la cosa no millora, es puguin presentar nous ERO’s. Des de la plantilla es recorda que el nombre de treballadores era molt més elevat fa uns anys (només a la planta de Corbera hi havia 200 persones) i des de la compra de la planta per part de LABIANA, la plantilla s’ha anat reduint. Fonts sindicals de la planta crecen que tot això respon a una estratègia dels nous propietaris de la fàbrica, per tal de poder vendre l’empresa a una entitat de risc. Això ho intueixen, ja que en els darrers anys no s’han buscat nous productes iels que hi ha han quedat totalment obsolets, fent que no es pugui competir amb d’altres empreses del sector.
Un banc compra Labiana
Labiana va néixer el 1958 com una empresa farmacèutica especialitzada en el camp de la veterinària, amb capital català. A través dels anys ha anat passant per diferents mans i per diferents fusions i escissions. El 2002 compra la fàbrica de Barberà i el 2004 la fàbrica de Corbera. Finalment a inicis de 2007 LABIANA és adquirida per la companyia holandesa ATC Corporate Services B.V (la qual forma part del banc holandès ABN-AMRO). Amb la compra per part d’aquesta empresa, la direcció va canviar i van començar els intents per reduir la plantilla fns a la presentació de l’ERO actual.
Un banc compra Labiana
Labiana va néixer el 1958 com una empresa farmacèutica especialitzada en el camp de la veterinària, amb capital català. A través dels anys ha anat passant per diferents mans i per diferents fusions i escissions. El 2002 compra la fàbrica de Barberà i el 2004 la fàbrica de Corbera. Finalment a inicis de 2007 LABIANA és adquirida per la companyia holandesa ATC Corporate Services B.V (la qual forma part del banc holandès ABN-AMRO). Amb la compra per part d’aquesta empresa, la direcció va canviar i van començar els intents per reduir la plantilla fns a la presentació de l’ERO actual.
Actualment a la fàbrica de Corbera es fabriquen tot tipus de medicaments pel consum humà com ansiolítics, estimulants o somnífers. LABIANA es fa càrrec de la producció dels medicaments i els ven a diferents distribuïdores farmacèutiques, entre les quals destaca MEDA, una important empresa sueca que en els últims anys s’ha caracteritzat per l’adquisició de diferents companyies farmacèutiques de l’estat espanyol.
Problemes que venen de lluny
La fàbrica on actualment hi ha Labiana fa molt anys que està a Corbera. La seva situació mediambiental privilegiada i la proximitat amb la riera de Rafamans, van fer que la farmacèutica fos acusada d’abocaments il.legals, per part del GEMC. També es va denunciar la perillositat pels productes tòxics que hi ha a la fàbrica i la irresponsabilitat de desenvolupar aquella zona com a residencial, com es va fer amb Corbera 2000. La mateixa fàbrica va presentar al.legacions ja que “es podrien contradir els interessos empresarials amb els d’habitatge”. Actualment, just davant la fàbrica hi ha l’escola bressol.
Problemes que venen de lluny
La fàbrica on actualment hi ha Labiana fa molt anys que està a Corbera. La seva situació mediambiental privilegiada i la proximitat amb la riera de Rafamans, van fer que la farmacèutica fos acusada d’abocaments il.legals, per part del GEMC. També es va denunciar la perillositat pels productes tòxics que hi ha a la fàbrica i la irresponsabilitat de desenvolupar aquella zona com a residencial, com es va fer amb Corbera 2000. La mateixa fàbrica va presentar al.legacions ja que “es podrien contradir els interessos empresarials amb els d’habitatge”. Actualment, just davant la fàbrica hi ha l’escola bressol.
L’imperdonable fracàs de la Cimera del Clima de Copenhage
Els polítics parlen, els líders actuen
Aquesta va ser la frase que millor sintetitzà el què els ciutadans esperàvem dels governs, i la que amb més força van pronunciar els milers d’activistes pel clima que van estar a Copenhage en veure, als darrers dies de la Cimera, que els polítics no arribarien a acordar l’inajornable compromís vinculant de retallar seriosament les emissions contaminants per tal evitar el desastre climàtic que el “model” de societat imposat està provocant.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals.
D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.
Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals. D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
L’altra resultat es pot resumir en la següent frase, apareguda al titular del diari Público del 5 de gener de 2010: “Los políticos encarcelan, los líderes no actúan”.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
Montse Jardí
Anàlisi de la implantació del residu mínim i de la gestió dels residus
El residu mínim és un pas endavant, però les dades de recollida encara estan lluny d’altres poblacionsA començaments de Maig va entrar en vigor el nou contracte de gestió del servei públic de recollida i transport de residus municipals, neteja viària i deixalleria mòbil. Aquest és, segons paraules de diferents regidors en el ple del 10 de Febrer (quan es va aprovar) “un dels contractes més importants del poble en els darrers anys”. De fet, un dels objectius que s’ha marcat com a prioritari l’equip de govern, en especial d’ençà l’entrada del nou alcalde Pep Canals és intentar gestionar de “manera eficaç” els residus de Corbera.
FCC és l’empresa adjudicatària
El contracte va ser adjudicat a l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) per un termini de 8 anys i amb un valor de 1.286.206,34 Euros. Aquesta multinacional amb diversos sectors (des de la construcció a l’energia) va facturar, només amb la secció de “medi ambient”, 3633,3 milions d’Euros l’any 2008. Tenen litigis laborals varis a diverses poblacions on operen, per les condicions laborals de la seva plantilla i com a empresa aposta decididament per la incineració (veure peça).
Entre les millores que aquest servei incorpora hi ha l’augment de freqüència de recollida de les escombraries, tant al nucli urbà com a les urbanitzacions, la recollida als restaurants dels olis vegetals o la substitució i l’augment de contenidors. Però un dels aspectes més significatius és l’aplicació del residu mínim.
Aquest concepte de recollida selectiva va néixer fa 15 anys com una idea del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i parteix que la gestió dels residus s’ha de fomentar en criteris socials i ecològics. Un dels canvis més visibles de cara la ciutadania és el canvi del contenidor groc (de plàstic) i el de rebuig, pel contenidor gris d’inorgànica.
Una de les principals avantatges d’aquest sistema és una major implicació per part de la ciutadania i una millora en la selecció per part de la planta de triatge. Així doncs, s’evita que la brossa vagi a un abocador o a una incineradora i s’intenta reciclar una part important dels residus.
Actualment a Corbera, tota la fracció orgànica va a parar a la planta de compostatge de Torrelles de Llobregat, on s’hi fa compost. L’esporga va a parar o a la planta de compostatge de Castelldefels o a l’Ecoparc 2 situat a Montcada i Reixach. Precisament aquest parc ha rebut moltes crítiques en els darrers anys d’entitats ecologistes i veïnals. En un informe presentat per Compromís per Ripollet l’any 2007, diu que de les 240.000 tones que havia de tractar l’Ecoparc, només en tracta 130.000 i d’aquestes només el 4% es recupera en forma de compost. A més a més alerten que “aquest compost és de tan baixa qualitat que no pot servir ni per l’agricultura ni per la jardineria”.
Finalment, la resta de fraccions van a la planta de triatge de Molins. En aquesta planta se separen els diversos productes que hi ha per després passar-los als recuperadors, que se’ncarreguen de reciclar aquests productes. Finalment la única fracció que va a l’abocador directe és la neteja viària. Des de l’Ajuntament consideren que la implantació d’aquest model “s’ha fet amb una bona campanya informativa que ha arribat a tota la població” i destaquen que hi ha hagut un augment de la sol.licitud per bonificació a la taxa d’escombraries, per utilitzar la deixalleria. Com a nota negativa creuen que “la gent encara no utilitza el contenidor d’esporga com s’hauria de fer.”
La recollida selectiva a Corbera
Tot i aquestes mesures, la recollida selectiva a Corbera està molt per sota dels objectius marcats i d’altres poblacions de la comarca. Segons dades de l’Agència Catalana de Residus, l’any 2008 (les últimes dades publicades), a Corbera s’havien recollit 470,08 tones d’orgànica, 236,21 tones de paper i cartró i 233 tones de vidre, el què representa només el 14,57% de recollida selectiva respecte al total. A més s’ha de tenir en compte que Corbera genera 1,32 quilos de brossa per habitant i per dia, una xifra que està per sota d’altres poblacions dels voltants.
D’altra banda, l’augment de contenidors que han passat els de paper i cartró i vidre de 70 a 115 fan que actualment hi hagi un contenidor d’aquest tipus per cada 117 habitants. Pel què fa a la recuperació dels residus, segons un estudi del CEPA per l’any 2007 a Corbera només es recuperaven el 33% del total de residus (la dada més baixa dels 7 municipis del Baix Llobregat pel qual s’havia fet l’estudi del residu mínim) amb una evolució constant però amb grans diferències entre fraccions. Per exemple, mentre que de l’orgànica es recuperava el 72,1% del total, amb els envasos només era l’11,59% del total.
Finalment en un altre estudi del CEPA de l’any 2004, fet per Corbera per estudiar la implantació del residu mínim, assenyalava les característiques urbanístiques del municipi, en especial la seva dispersió com una difcultat afegida per la gestió de residus, encarint el seu cost.
Xavi Miquel i Pons
Crítica Literària
Llibre: Londres nevat
Autor: Jordi Llavina
Editorial: Ed. Amsterdam
L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina que ha tocat tots els Camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha decebut, tot el contrari, us el recomano!
Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fli argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
Rafa Sánchez
Fa uns mesos el meu pare i jo vàrem seure per escriure una carta de comiat al meu avi Paco Mariano. Va ser un moment especial, ple de sentiment on ell es va acomiadar del seu pare transmetent tot allò que sentia per compartir-ho amb tots nosaltres.
Nosaltres, la meva família i jo, hem volgut en aquesta nova ocasió realitzar un acte de comiat tal i com a ell li hagués agradat, és a dir, una cerimònia laica, sense església, sense capellans i amb tots nosaltres, la seva família i els seus companys de lluita. En aquests dies durs per tots nosaltres, he estat parlant amb tothom per poder sintetitzar tots els vostres pensaments per poder transmetre el què sentim.
Sempre és difícil acomiadar-se d’una persona i encara més si saps que no tornaràs a veure-la mai més. És quelcom difícil d’acceptar. Però hem de pensar que sempre ens quedarà un bonic record quan pensem amb ell. Realment i encara que sigui dur dir-ho, la mort forma part de la nostra vida i hauríem de saber acceptar-la de la millor manera possible, però sempre sense deixar de recordar.
Els seus bons consells, la seva força de voluntat, la lluita pels seus ideals polítics, la seva amabilitat, altruisme, senzillesa, el seu humor, la seva intel•ligència…són només exemples de les seves virtuts i han de dibuixar somriures en les nostres cares, perquè així és com ell voldria veure’ns.
El trobem a faltar i el trobarem a faltar durant molt de temps però, hem de prendre exemple, tal i com es pren exemple de les grans persones de la nostra vida, aquelles a les quals admirem i respectem.
Ell ens va ensenyar, tot i les seves circumstàncies de salut, a gaudir del bons moments. Sense cap mena de dubte la millor actitud davant la vida.
No hi ha cap dubte que Rafa Sánchez ha deixat una gran petjada en tots nosaltres. I hem de recordar-ho per sempre, com el què ha sigut i serà per sempre: una gran persona i un gran lluitador.
Hem de saber que ha gaudit de cada moment de la vida i la majoría els ha compartit amb la seva amiga, dona i companya, l’Elisa. Dona incansable que ha estat amb ell fns al fnal recolzant-lo i donant-li força.
Amb aquestes línies volem donar les gràcies a totes aquelles persones que van venir a oferir-li un darrer homenatge i dir-vos que ens hem sentit molt recolzats per tots vosaltres.
Des de la família Sánchez I Roselló agraïm de tot cor les mostres d’afecte i simpatia que ens han arribat en aquests dies de comiat.
Gràcies a tots i a totes. Salut!
Aitor Sánchez Rosselló
Nosaltres, la meva família i jo, hem volgut en aquesta nova ocasió realitzar un acte de comiat tal i com a ell li hagués agradat, és a dir, una cerimònia laica, sense església, sense capellans i amb tots nosaltres, la seva família i els seus companys de lluita. En aquests dies durs per tots nosaltres, he estat parlant amb tothom per poder sintetitzar tots els vostres pensaments per poder transmetre el què sentim.
Sempre és difícil acomiadar-se d’una persona i encara més si saps que no tornaràs a veure-la mai més. És quelcom difícil d’acceptar. Però hem de pensar que sempre ens quedarà un bonic record quan pensem amb ell. Realment i encara que sigui dur dir-ho, la mort forma part de la nostra vida i hauríem de saber acceptar-la de la millor manera possible, però sempre sense deixar de recordar.
Els seus bons consells, la seva força de voluntat, la lluita pels seus ideals polítics, la seva amabilitat, altruisme, senzillesa, el seu humor, la seva intel•ligència…són només exemples de les seves virtuts i han de dibuixar somriures en les nostres cares, perquè així és com ell voldria veure’ns.
El trobem a faltar i el trobarem a faltar durant molt de temps però, hem de prendre exemple, tal i com es pren exemple de les grans persones de la nostra vida, aquelles a les quals admirem i respectem.
Ell ens va ensenyar, tot i les seves circumstàncies de salut, a gaudir del bons moments. Sense cap mena de dubte la millor actitud davant la vida.
No hi ha cap dubte que Rafa Sánchez ha deixat una gran petjada en tots nosaltres. I hem de recordar-ho per sempre, com el què ha sigut i serà per sempre: una gran persona i un gran lluitador.
Hem de saber que ha gaudit de cada moment de la vida i la majoría els ha compartit amb la seva amiga, dona i companya, l’Elisa. Dona incansable que ha estat amb ell fns al fnal recolzant-lo i donant-li força.
Amb aquestes línies volem donar les gràcies a totes aquelles persones que van venir a oferir-li un darrer homenatge i dir-vos que ens hem sentit molt recolzats per tots vosaltres.
Des de la família Sánchez I Roselló agraïm de tot cor les mostres d’afecte i simpatia que ens han arribat en aquests dies de comiat.
Gràcies a tots i a totes. Salut!
Aitor Sánchez Rosselló
Entrevista a Celina Lamela
“L’Escola de Música ha de ser un espai pel poble, on tothom pugui accedir a la música i als seus ensenyaments integrals”
Celina Lamela és la directora de l’Escola Municipal de Música de Corbera de Llobregat, que consta d’uns 160 alumnes. La Celina és directora a Corbera des de l’any 2001, titulada superior de llenguatge musical i de piano, s’ha especialitzat en la pedagogia del llenguatge musical. És la creadora del projecte de l’escola, que va ser aprovat i posat en funcionament al c/ la Pau on han estat vuit anys fins al dia d’avui. Després de molts entrebancs, mesos de discussions i obres, finalment ha obert la nova escola de música amb noves instal•lacions necessàries per poder desenvolupar la cultura musical a Corbera. Avui fem l’entrevista a les noves instal•lacions situades al c/ de Casanova, 26Quines són les teves responsabilitats a l’escola? Com s’organitzen?
Des de la direcció es fa una organització dels equips, cada professor és especialista en un instrument, però també treballem per grups, en unitats didàctiques globalitzades de llenguatge musical i amb cada instrument. Fem classes individuals i classes col•lectives. També, per exemple, treballem amb el ritme i la improvisació conceptualment, donant recursos als alumnes per ser més creatius...
Quines han estat les millores amb la construcció de la nova escola? Hi haurà més professorat, més alumnat i per tant menys llista d’espera?
És evident que hi ha una millora, un espai més ampli, millor entrada, aules polivalents... Hi ha una aula, que gràcies a una mampara insonoritzada es pot transformar en dos, on es poden fer més actes, com per exemple assaigs generals, lliuraments de premis i reunions de pares i mares, quan abans s’havien de fer a la sala de plens de l’Ajuntament.
No és probable que tinguem professorat nou, almenys de moment. La construcció de l’escola era l’últim pas, per sort, ja vaig estipular des d’un principi al projecte, que els professors havien de ser titulats superiors, la qual cosa facilita molt el treball i la seva qualitat pedagògica, millorant i creant noves ofertes amb els mateixos recursos. A més a més, la nova escola és un dels requisits per aconseguir la subvenció de la Generalitat de 600 euros a l’any, per nen matriculat de 4 a 18 anys. La construcció de l’escola era l’últim pas, des del principi del projecte, aquests 8 anys hem guardat els plans d’actuació i tota la documentació... i per fi ja ha estat aquí l’inspector i es començarà a tirar endavant tot el procés.
Al tenir més espai si que és possible acceptar nou alumnat, ja que tenim idees, nous projectes, però més en l’àmbit de grup, com pot ser, per exemple, una banda d’instruments de metall.
Consideres les escoles de música centres lúdics i culturals o centres docents?
Centres totalment docents. No vol dir que no sigui una metodologia lúdica, especialment amb els més petits, amb activitats on l’alumne s’ho passi bé, però, considerem que hem d’incidir en la integració de la persona amb l’instrument i això requereix un temps, un esforç i una dedicació.
Creus que hi hauria d’haver una millora en el sistema educatiu envers les escoles de música? Ja que son regulades per la LODGE, perquè creus que no són considerades com altres ensenyaments artístics, sense cap tipus de titulació vàlida?
Crec que hi ha una confusió en aquest àmbit. Abans l’estructura era, grau elemental, grau mitjà i grau superior per accedir al conservatori. L’escola, té una funció clara en l’actualitat i és i hauria de ser, un espai per al poble, on tot aquell que vulgui, pugui accedir a la música i als seus ensenyaments integrals també com a persones, no tot aquell que estudia música ha de ser músic. Ara bé, si l’alumne té dots per la música, nosaltres incidirem i el potenciarem, i des d’aquí podrà accedir als graus superiors ja que el professorat d’aquesta escola té els títols adients perquè això sigui possible.
Consideres que existeix una precarietat al sector? En relació a la regulació i el control de les titulacions del professorat i a la falta d’unifcació de preus i sous del professorat entre les diferents escoles?
Sí, es evident. Les escoles de música han estat creades amb molt de voluntarisme per persones que hi creiem. En honor a la veritat a la meva experiència, vaig reivindicar quina seria la situació en aquesta escola i com a requisit havia d’haver professorat amb titulació superior. Tenim un sou digne, sempre es pot millorar, però estem contents. Encara que sí que conec altres escoles que no estan en aquesta situació.
Qui estableix els preus de l’escola i els sous del professorat? Baixarà, augmentarà o es mantindrà el preu de la matrícula i les classes?
L’Ajuntament és qui estableix els preus com a ens titular, tant de sous com de la matrícula i les classes. Si l’Ajuntament replantejarà o no els preus una vegada aconseguida la subvenció, no ho sé, ja que no és decisió meva.
Creu que la majoria de contractes temporals de juny a setembre dels professors a les escoles catalanes influeixen d’una manera negativa directament als usuaris?
Està claríssim. Parlo per experiència en altres escoles, no hi ha línia metodològica si el professorat està de pas i no s’implica. Lògicament aquests buscaran un lloc de treball més digne, ja que tenen moltes inquietuds i han dedicat molts anys a l’estudi meticulós de la música.
La nova escola és un pas molt positiu, però existeix un diàleg obert amb l’Ajuntament per tal que hi hagi una continuïtat en les millores dels serveis als usuaris?
Hi ha una relació constant amb l’Ajuntament. Sempre que es planteja temes de selecció de professorat i sous del professorat. Una fluïdesa en el tracte, és necessària.
Creus que es construirà un auditori? On fan les actuacions a f de curs? Quines altres activitats s’organitzen a l’escola?
No tinc noticia de la construcció d’un auditori, la meva proposta va ser una escola amb auditori. Tenim la sala polivalent, però no és ni molt menys un auditori.Hem de fer les actuacions de fi de curs a la Diadema, ja que són molts pares i mares, molts alumnes i dos concerts.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Acte de presentació Corbera decideix
El dissabte 13 de febrer va tenir lloc a la societat Diadema la presentació oficial de la Plataforma Corbera Decideix, on hi van assistir més de 120 persones i representació de 34 entitats i partits polítics (excepte el PSC i el PP), per tal d’informar-se dels objectius de dita Plataforma. L’encarregat de fer les presentacions dels dos convidats i d’explicar una mica el funcionament i objectius de la Plataforma fou en Jordi Secall, portaveu de la Plataforma Corbera Decideix.
L’acte d’una hora de durada comptà amb la presència de l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, que explicà el funcionament de la primera de les consultes pel dret a decidir que es va fer a Catalunya. També va explicar com és que Arenys de Munt va ser el primer poble i és que té molts anys d'organització de consultes per diferents temàtiques que afecten al poble. La intervenció d’uns vint minuts de durada va girar entorn de l’experiència, les dificultats, les sinergies, la dinàmica i posterior taca d’oli que s’escampà arreu del país a partir d’aquella primera consulta, i va posar l’èmfasi en la importància que representa el poble alhora de decidir com vol organitzar-se i cap a on vol caminar.
El següent en prendre la paraula fou en Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona. En Diego amb un to desenfadat però molt il·lustratiu posà l’accent en la importància que té la immigració en el procés d’autodeterminació del nostre país. A més va posar èmfasi en la importància que per primera vegada, en unes eleccions es tracta a la immigració com a igual, ja que se'ls permet el dret a vot.
dijous, 21 de gener del 2010
Actes Plataforma Corbera Decideix
“Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”
Article 1.1 Carta de les Nacions Unides (1948)
El 25 d'ABRIL, CORBERA DECIDEIX. T'HI APUNTES?
El 25 d'ABRIL, CORBERA DECIDEIX. T'HI APUNTES?
D'un temps ençà la societat civil catalana s'ha començat a organitzar en base a un dels principals drets democràtics, el dret a decidir lliurement el nostre futur com a persones i com a poble. En els darrers mesos més de 170 poblacions catalanes han organitzat consultes populars arreu del territori i 120 poblacions més ja estan organitzades per tirar endavant aquestes consultes en les properes tongades del Febrer, l'Abril i el Juny. En un fet amb pocs precedents recents arreu d'Europa, d'organització popular massiva, de democràcia directa, de desobediència civil, la societat civil catalana està plasmant que el poble és el principal decisor del seu futur i que les persones som el principal motor de la història, ja que sense nosaltres aquesta no avança. I encara que hi hagi lleis que avui en dia no ens permetin exercir lliurement el dret a decidir, des del poble català s'està fent una demostració de força, per copsar que les lleis han de ser el reflex de la societat i que sense el suport d'aquesta, les lleis poden ser legals però no legítimes i si el poble no les considera legítimes té dret a desobeir-les.
Des de Corbera, un grup de persones hem decidit avançar juntes per sumar-nos a aquest espiral
democràtic de base. Creiem que els corberencs i les corberenques també tenim dret a decidir sobre el nostre futur. I és per això, perquè parlem de futur, que en aquesta consulta podran votar tots els majors de 16 anys i totes les persones que estiguin empadronades al poble, tinguin la nacionalitat que tinguin, vinguin d'on vinguin i faci el temps que faci que estan amb nosaltres. Perquè creiem que totes juntes hem d'avançar en aquest camí col.lectiu i que tenim tot el dret del món a decidir sobre el nostre futur col.lectiu i també de decidir sobre el millor futur possible pels nostres fills i filles.
Però per tirar-ho endavant necessitem el vostre suport. Serà una feina llarga i feixuga, però estem convençudes que al final serà gratificant. Perquè sabem que estarem posant el nostre granet de sorra en aquest camí cap a la llibertat. Perquè sabem que aquestes consultes marcaran un abans i un després en la mentalitat de tota la societat i tenim la responsabilitat de fer-ho bé. Perquè creiem que més enllà del què es voti o més enllà del resultat final, estem escrivint una petita pàgina a la història cap a l'aprofundiment de la democràcia. En definitiva, que caminem per poder ser i volem ser per caminar. Tot està per fer i tot és possible.
Des de Corbera, un grup de persones hem decidit avançar juntes per sumar-nos a aquest espiral
democràtic de base. Creiem que els corberencs i les corberenques també tenim dret a decidir sobre el nostre futur. I és per això, perquè parlem de futur, que en aquesta consulta podran votar tots els majors de 16 anys i totes les persones que estiguin empadronades al poble, tinguin la nacionalitat que tinguin, vinguin d'on vinguin i faci el temps que faci que estan amb nosaltres. Perquè creiem que totes juntes hem d'avançar en aquest camí col.lectiu i que tenim tot el dret del món a decidir sobre el nostre futur col.lectiu i també de decidir sobre el millor futur possible pels nostres fills i filles.Però per tirar-ho endavant necessitem el vostre suport. Serà una feina llarga i feixuga, però estem convençudes que al final serà gratificant. Perquè sabem que estarem posant el nostre granet de sorra en aquest camí cap a la llibertat. Perquè sabem que aquestes consultes marcaran un abans i un després en la mentalitat de tota la societat i tenim la responsabilitat de fer-ho bé. Perquè creiem que més enllà del què es voti o més enllà del resultat final, estem escrivint una petita pàgina a la història cap a l'aprofundiment de la democràcia. En definitiva, que caminem per poder ser i volem ser per caminar. Tot està per fer i tot és possible.
Plataforma Corbera Decideix
corberadecideix@gmail.com
corberadecideix@gmail.com
divendres, 15 de gener del 2010
Ens deixaran morir??
La Generalitat va decidir el mes de juny passat reestructurar el servei d’emergències de moltes àrees de salut arreu de Catalunya.
La reestructuració que ens afecta de més a prop és el tancament nocturn del CAP de Corbera, que juntament amb els CAPs de Molins, Vallirana i un de Sant Feliu de Llobregat, deixaran sense assistència mèdica propera a més de 108.000 persones. La Generalitat, com a contraprestació, ofereix un nou servei d’atenció mèdica via telefònica que pot derivar en una visita d’un metge a casa o en l’enviament d’una ambulància cap al centre hospitalari més proper.
Amb el tancament del servei d’emergències del CAP sorgeixen certes preguntes que preocupen a moltes persones de Corbera i de les poblacions on també s’han quedat sense el CAP nocturn.
El model de CAP, va sorgir com un aspecte de la descentralització sanitària, de proximitat a la ciutadania i de filtrar tots aquells assumptes que eren menys greus i que no calia anar fins a un hospital per ser atès. A Corbera, tot i que feia molts anys que ens tocava per nombre de població, vam trigar bastants anys a tenir un CAP decent. Però aquesta proximitat del sistema d’emergències ha durat poc i ara la Generalitat decideix que no és necessari que hi hagi un CAP nocturn. Més greu encara és el tancament les nits dels caps de setmana, que és quan es registren un major nombre d’emergències de les quals, la majoria es podien atendre al mateix CAP sense la necessitat de derivar-les a un hospital. La resposta de la Generalitat seria que és el mateix, ja que ara poden trucar a un telèfon on un metge els atendrà, però davant d’uns efectes que una persona desconeix, què farà? Trucar o anar directament a l’hospital? I com bé denuncien algunes treballadores i sindicats, això pot portar a una sobrecàrrega dels centres hospitalaris, que ara els CAPs s’encarregaven d’alleugerir.
Aquest sistema telefònic, també representa greus deficiències pel què fa al personal sanitari. Evidentment no és el mateix atendre una pacient presencialment, que aquella persona o els seus familiars li expliquin els símptomes que té. I és d’aquest pronòstic per telèfon que el personal sanitari ha de decidir si la urgència és més o menys greu. Si a tot això, a més hi sumem que només hi ha una ambulància per tota Corbera i la Palma (és a dir per més de 20.000 persones), és evident que els atacs de cor no es podran patir a la nit i menys encara de manera simultània.
Tot plegat, perillós... i sembla que la única cosa que s’aconseguirà amb tot aquest rebombori és el sobrecàrrega dels centres hospitalaris i que la gent hagi de fer més quilòmetres per desplaçar-se, en cas d’emergència, trencant així el principi de proximitat.
La Generalitat justifica aquesta reestructuració en termes d’eficiència i eficàcia però sempre basats en la productivitat i rendibilitat, conceptes atribuïts a l’empresa privada, però que no poden ser atribuïts a l’empresa pública i menys en un camp tan primordial i delicat com és el de la sanitat. I és que la sanitat pública no pot ser ni rentable ni eficient, en termes econòmics, el què voldria dir que s’haurien de produir guanys. La sanitat pública hauria de ser un cabdal del nostre sistema, primant la proximitat, la relació amb els pacients i evidentment l’eficàcia curativa. Però d’un temps ençà, estem veient (com especialment a Catalunya) s’està introduint un doble sistema sanitari, on els que tenen diners poden ser atesos de manera ràpida i efectiva (sanitat privada) i els que no hauran de fer llistes d’espera interminables, jugant-se fins i tot la vida. La gent cada cop desconfia més de la sanitat pública i tot i tenir pocs diners, es fan una assegurança. Així, els gurus del lliure mercat, cada cop poden progressar més en la privatització de la sanitat i apropar-se al vell somni americà que cadascú pagui el què necessita, deixant de banda la igualtat d’oportunitats. Curiosament, ara que des d’allà sorgeixen veus clamant que aquest sistema ha de canviar...el món al revés.
[ ... ]
La reestructuració que ens afecta de més a prop és el tancament nocturn del CAP de Corbera, que juntament amb els CAPs de Molins, Vallirana i un de Sant Feliu de Llobregat, deixaran sense assistència mèdica propera a més de 108.000 persones. La Generalitat, com a contraprestació, ofereix un nou servei d’atenció mèdica via telefònica que pot derivar en una visita d’un metge a casa o en l’enviament d’una ambulància cap al centre hospitalari més proper.
Amb el tancament del servei d’emergències del CAP sorgeixen certes preguntes que preocupen a moltes persones de Corbera i de les poblacions on també s’han quedat sense el CAP nocturn.
El model de CAP, va sorgir com un aspecte de la descentralització sanitària, de proximitat a la ciutadania i de filtrar tots aquells assumptes que eren menys greus i que no calia anar fins a un hospital per ser atès. A Corbera, tot i que feia molts anys que ens tocava per nombre de població, vam trigar bastants anys a tenir un CAP decent. Però aquesta proximitat del sistema d’emergències ha durat poc i ara la Generalitat decideix que no és necessari que hi hagi un CAP nocturn. Més greu encara és el tancament les nits dels caps de setmana, que és quan es registren un major nombre d’emergències de les quals, la majoria es podien atendre al mateix CAP sense la necessitat de derivar-les a un hospital. La resposta de la Generalitat seria que és el mateix, ja que ara poden trucar a un telèfon on un metge els atendrà, però davant d’uns efectes que una persona desconeix, què farà? Trucar o anar directament a l’hospital? I com bé denuncien algunes treballadores i sindicats, això pot portar a una sobrecàrrega dels centres hospitalaris, que ara els CAPs s’encarregaven d’alleugerir.
Aquest sistema telefònic, també representa greus deficiències pel què fa al personal sanitari. Evidentment no és el mateix atendre una pacient presencialment, que aquella persona o els seus familiars li expliquin els símptomes que té. I és d’aquest pronòstic per telèfon que el personal sanitari ha de decidir si la urgència és més o menys greu. Si a tot això, a més hi sumem que només hi ha una ambulància per tota Corbera i la Palma (és a dir per més de 20.000 persones), és evident que els atacs de cor no es podran patir a la nit i menys encara de manera simultània.
Tot plegat, perillós... i sembla que la única cosa que s’aconseguirà amb tot aquest rebombori és el sobrecàrrega dels centres hospitalaris i que la gent hagi de fer més quilòmetres per desplaçar-se, en cas d’emergència, trencant així el principi de proximitat.
La Generalitat justifica aquesta reestructuració en termes d’eficiència i eficàcia però sempre basats en la productivitat i rendibilitat, conceptes atribuïts a l’empresa privada, però que no poden ser atribuïts a l’empresa pública i menys en un camp tan primordial i delicat com és el de la sanitat. I és que la sanitat pública no pot ser ni rentable ni eficient, en termes econòmics, el què voldria dir que s’haurien de produir guanys. La sanitat pública hauria de ser un cabdal del nostre sistema, primant la proximitat, la relació amb els pacients i evidentment l’eficàcia curativa. Però d’un temps ençà, estem veient (com especialment a Catalunya) s’està introduint un doble sistema sanitari, on els que tenen diners poden ser atesos de manera ràpida i efectiva (sanitat privada) i els que no hauran de fer llistes d’espera interminables, jugant-se fins i tot la vida. La gent cada cop desconfia més de la sanitat pública i tot i tenir pocs diners, es fan una assegurança. Així, els gurus del lliure mercat, cada cop poden progressar més en la privatització de la sanitat i apropar-se al vell somni americà que cadascú pagui el què necessita, deixant de banda la igualtat d’oportunitats. Curiosament, ara que des d’allà sorgeixen veus clamant que aquest sistema ha de canviar...el món al revés.
Sospites al voltant d’una plaça de conserge al CEIP el Corb
El conserge sortint no està d’acord amb la decisió i ha presentat un recurs a l’Ajuntament
L’adjudicació d’una plaça de conserge al CEIP el Corb, ha encès la indignació entre bona part dels pares, mares i treba-lladors del centre. L’antic conserge, Jordi Morral, que es trobava en règim d’interinitat des de feia 5 anys, no ha gua-nyat el concurs i ha hagut de renunciar al lloc. Tot i així, Morral no està d’acord amb el resultat i ha presentat un recurs davant de l’Ajuntament perquè es reconsideri la plaça pública.Preguntes estranyes
Morral té un gran suport entre la mainada i els pares del centre. Així es va demostrar en una concentració a les portes de l’Ajuntament per queixar-se i expressar el suport al conserge. Les queixes dels concentrats deien que hi ha hagut predisposició per donar la plaça a qui ha acabat guanyant, que és el marit d’una de les secretàries de l’Ajuntament. Morral lamenta que al concurs hi hagi més puntuació sobre aspectes generals, que no sobre la feina per la qual es treia la plaça.
En aquest sentit hi havia tres proves bàsiques, un test de cultura general, un informe de manteniment sobre la demanda de material escolar (funció que no feia el conserge) i finalment una entrevista personal davant del tribunal. En aquesta prova hi havia dues preguntes conjuntes a totes les finalistes i dues de personals i suposadament ha de servir per “valorar l’actitud personal i professional dels aspirants i a conèixer plantejaments, propostes i projectes...”, tot i així les preguntes que li van formular van ser; Quina diferència hi ha entre l’empresa pública i privada? Quina és la teva relació amb la Directora? Quantes directores han passat pel centre? Quina era la teva dedicació anterior? (sobre la darrera pregunta s’ha dir que el currículum era un requisit per entrar al procés de selecció inicial).
Cursos mal valorats
Finalment hi havia els mèrits. Un dels apartats parla dels cursos relacionats amb el lloc de treball i aquí no se li ha comptat un curs de 40 hores a la Creu Roja sobre “atenció sanitària immediata” (que serien 0,25 punts més). El conserge també lamenta que en l’apartat sota el títol d’altres mèrits se li podria haver comptat tots els anys dedicats a treballar amb infants.
Per la seva banda, el gerent de l’Ajuntament, ha manifestat a l’Embat que el concurs es va fer segons les bases establertes i sobre les preguntes generalistes afirma que això es fa perquè pugui presentar-s’hi tothom. També afirma que amb l’entrada del nou equip de govern, els tribunals estan integrats per tècnics i no per polítics i assegura que una de les prioritats de la seva feina és fer que la majoria de places d’interinitat es transformin en laboral indefinit. Curiosament però, uns mesos abans es va convocar una plaça de conserge al CEIP Cau de la Guineu en règim d’interinitat.
"CAMBODIA FOR SALE"
Objectivitat o llibertat d'expressió són tòpics davant la manipulació diària dels mitjans d'informació
Phnom Penh, la capital de Cambotja, és una extensa ciutat d’un milió i mig d’habitants que té el seu origen al voltant d’un turó o Phnom. Aquest turó es troba al nord de la ciutat, just al costat del riu Tonlé Sap (afluent del Mekong, en el qual conflueix un centenar de metres més avall). Encerclant el turó i rodalies s’hi troba la major part dels edificis més representatius de la ciutat, des del Palau Reial i la Pagoda de Plata fins a les ambaixades de bona part dels països occidentals que tenen representació diplomàtica a Cambotja (com ara EE.UU, França, etc). És la zona on s’hi troba, a més, el Pont dels Japonesos, l’únic que permet creuar a l’altre costat del riu, l’antiga estació de tren, alguns dels millors hotels de la ciutat, l’hospital cardiològic i la “city” de Phnom Penh, la zona de negocis, bancs i oficines.A prop del “Turó de Penh” s’hi troba també el llac Boeung Kak. Tot el seu voltant és una zona deprimida econòmicament i urbanística, amb multitud d’habitatges d’escassa qualitat, carrers sense asfaltar i sense serveis… Es tracta d’una autèntica favela en el cor geogràfic de la ciutat on s’hi amuntega una nombrosa població de baixíssim poder adquisitiu que subsisteix normalment amb treballs relacionats amb el comerç ambulant i amb l’incipient turisme que visita Cambodja des de la fi del règim dels Jemeres Rojos i la posterior invasió vietnamita.
El moment actual, en què l’economia cambodjana està en uns nivells de creixement que ronden el 9% anual i que comencen a produir-se inversions de capital estranger (principalment de països de l’entorn), sembla el més apropiat per emprendre també grans obres d’infraestructura i de “modernització” de la capital. Així, en els últims anys, s’ha construït en la zona propera al llac Boeung Kak el nou Parlament de Cambodja, i s’està finalitzant la construcció del primer “gratacels” en una ciutat l’altura mitjana de la qual no supera les quatre plantes.
El problema que es planteja en aquest cas és el mateix que ja coneixem de memòria en situacions
similars produïdes al llarg de la història en el nostre occident civilitzat: darrera una excusa modernitzadora i de millora de les infraestructures, s’hi amaga una ingent operació d’especulació urbanística que tindrà com a conseqüència el desplaçament d’almenys 30.000 persones i la desaparició del propi llac Boeing Kak, amb l’enorme impacte ecològic que això comporta.L’actual govern de Cambodja, malgrat les promeses electorals realitzades pel Primer Ministre, ha cedit els drets sobre el sòl de tota l’àrea del llac Boeung Kak a una empresa cambodjana, SHUKAKO INC., que compta amb participació de capital coreà, per a l’explotació d’aquest sòl durant 99 anys a canvi de 79 mi-lions de dòlars, amb la finalitat de desenvolupar una zona comercial, industrial, residencial i d’esbarjo que afectarà unes 133 hectàrees i a més de 4.000 famílies.
El govern ha plantejat tres propostes als veïns per tal de desallotjar-los i de poder portar a terme l’operació: En primer lloc donar-los una casa nova en una altra zona situada als afores de Phnom Penh. Aquesta nova ubicació està situada a 18 km de la capital, però sense estar condicionada amb els serveis mínims per a viure (aigua, electricitat, escoles o hospitals). Com a segona opció hi ha el pagament de 8.500 $ per casa construïda i finalment si no accepten ni una casa nova ni els diners, el govern es compromet a proporcionar-los un habitatge en la zona quan estigui construïda la nova àrea residencial, però no se’n fa càrrec de la seva situació durant tot aquest temps.
La primera de les opcions és inviable per a la majoria dels veïns, atès que necessiten la proximitat amb la ciutat per poder guanyar-se la vida. Només el desplaçament diari des d’aquella hipotètica nova casa a 18 km fins la ciutat suposa els ingressos d’una persona per la feina d’un dia. De fet, molts d’ells tornen a viure al llac on s’hi lloguen una habitació perquè necessiten estar a prop de la feina i perquè els habitatges de reallotjament no tenen ni tan sols aigua potable.
La segona de les opcions tampoc és viable ja que el preu ofert és entre 400 i 500 vegades inferior al valor del sòl en el mercat lliure en aquesta zona de Phnom Penh. La tercera opció realment no existeix. El govern es desentén dels qui l’escullin fins que estigui finalitzada l’operació (¿quatre, sis, deu anys?) i no ofereix cap garantia de retorn d’aquestes famílies a la nova àrea urbanitzada. ¿Quants casos en la història recent (i no tan recent) de l’urbanisme occidental han acabat desplaçant els actuals i legítims veïns amb baix poder adquisitiu i facilitant l’entrada de ciutadans rics a la nova àrea rehabilitada (recordeu, a tall d’exemple, els casos de Haussmann a París, de la Gran Via o del Triángulo de Pozas a Madrid, o de la zona del mur a Berlín).
D’altra banda, els amidaments del terreny els fan els encarregats governamentals, sense reconèixer els títols de propietat existents, l’assetjament als veïns més resistents són constants, es prohibeixen els arranjaments o reparacions en les cases, es tanquen els negocis oberts, es fan talls de llum aleatoris de llum i d’aigua i, fins i tot, s’han destruït les plantacions de waterlilys i de morning glory del llac. També s’impedeix l’accés a la zona a qualsevol mena de periodista, fotoperiodista o investigador, i s’hi ha redoblat la presència policial. A Cambodja, tothom mira cap a una altra banda, i qui mira no vol veure-hi.
Com que l’avarícia no coneix límits, l’empresa concessionària no es limita a desallotjar els habitants de la vora del llac per edificar en els seus terrenys, sinó que està dessecant la totalitat del llac amb la finalitat d’edificar també sobre les seves aigües. En poc més d’un any s’han dragat els rius Mekong i Tonlé Sap en una quantitat suficient com per dessecar més d’un terç del llac, i acabar totalment amb la seva vida animal i vegetal. En poc temps, desapareixerà un llac natural que servia, a més, com a base del sosteniment de nombroses famílies.
El drama humà és pràcticament impossible de valorar, atesa la varietat de situacions diferents que hi ha entre les famílies de la zona, tot i que pot servir el cas de la família Ok Meyhark. Aquesta família està formada per una parella de 60 anys, amb 8 fills i una néta infectada pel VIH. Els seus ingressos actuals, com a vigilant d’una gasolinera, són de 3 dòlars diaris, que no li arriben ni per cobrir les despeses (els medicaments de la nena, de nou mesos, els hi proporciona una ONG) i si hagués de desplaçar-se a viure a una altra zona, el transport fins a la ciutat es menjaria pràcticament tots els seus ingressos.
Àngel Garcia
L’Ajuntament entregarà els pisos de protecció oficial 5 anys després d’haver-se signat el conveni
El procés per l’adjudicació dels 36 pisos 
de protecció oficial de Corbera, sembla que està arribant a la seva fi. Entre el 13 d’octubre i l’11 de novembre s’han pogut presentar les sol.licituds de totes aquelles persones interessades en l’habitatge oficial i que reuneixin les característiques demanades a les bases. Hi ha 17 habitatges de 2 habitacions amb una superfície de 56 m2 a un preu de 400 euros al mes i 18 habitatges de 3 habitacions de 65 m2 amb un preu de 475 euros al mes. Entre aquests habitatges, n’hi ha 5 que han quedat reservats per persones amb disminució o incapacitat i un d’ells està adaptat per persones amb mobilitat reduïda. Als baixos d’aquest edifici s’ubicarà la nova escola de música.
de protecció oficial de Corbera, sembla que està arribant a la seva fi. Entre el 13 d’octubre i l’11 de novembre s’han pogut presentar les sol.licituds de totes aquelles persones interessades en l’habitatge oficial i que reuneixin les característiques demanades a les bases. Hi ha 17 habitatges de 2 habitacions amb una superfície de 56 m2 a un preu de 400 euros al mes i 18 habitatges de 3 habitacions de 65 m2 amb un preu de 475 euros al mes. Entre aquests habitatges, n’hi ha 5 que han quedat reservats per persones amb disminució o incapacitat i un d’ells està adaptat per persones amb mobilitat reduïda. Als baixos d’aquest edifici s’ubicarà la nova escola de música.Un llarg periple
El 27 de gener del 2004, l’Ajuntament de Corbera (en aquells moments governat per PSC-GIU) signa un conveni amb la promotora PRASA on, entre d’altres coses, s’estableix una permuta del 10% dels terrenys que l’empresa obligatòriament havia de cedir a l’Ajuntament, dins dels terrenys de Corbera 2000. Aquesta permuta, s’aprofitarà per la construcció d’un edifici amb els 36 pisos de protecció oficial. Ara bé, la zona on s’ha construït l’edifici estava qualificada com a zona industrial en el pla inicial de Corbera 2000 i per tant, es va oficialhaver de requalificar. Aquesta era una de les dues condicions obligatòries per tal que es tirés endavant el conveni. L’altre era que PRASA havia d’adquirir les parcel.les industrials a la immobiliària Residencial Rafamans, S.A. Segons l’Ajuntament, aquestes operacions no van generar cap mena de plusvàlua immobiliària.
Un altre dels forats legals que hi havia en el conveni, com van reclamar alguns veïns en el moment de la signatura, fou que la Llei d’Urbanisme de 2002, ja preveia que el 20% del sostre edificat en qualsevol promoció, havia de ser destinat a habitatge de protecció oficial. Segons declaracions del gerent de l’Ajuntament, Jordi Pinart “la llei era aplicable però amb aquesta promoció ja es complia amb escreix el què marca la llei”. Tot i així, el sostre de pisos dins de la previsió en aquell moment
era de 288 habitatges, pel què la reserva d’habitatge protegit hauria d’haver estat de 56. D’altra banda cal esmentar que PRASA va dipositar un aval a l’Ajuntament, com a mesura de garantia de 2,8 milions d’euros per la construcció dels pisos. Això ens dóna un preu aproximat per pis de 75.000 euros. Cal destacar que l’any 2007 (quan la crisi immobiliària començava a aflorar tímidament) els pisos del costat molt similars i a preus de lliure mercat, es venien a 350.000 euros.
El canvi de govern alenteix la concessió dels pisos
Uns mesos abans de les eleccions del 2007, l’antic equip de govern comença un procés d’adjudicació pels pisos de protecció oficial, on hi ha unes 250 sol.licituds. Un cop passades les eleccions i amb el nou equip de govern, es paralitza el procés d’admissió, ja que veuen que als pisos no hi ha calefacció i veient la problemàtica que això pot suposar, sobretot a l’hivern, decideixen la instal.lació de gas ciutat amb un preu que voreja els 140.000 euros, tot a càrrec de l’Ajuntament. Quan es va obrir el nou procés de selecció, el nou equip de govern va informar a totes les persones que s’havien apuntat amb anterioritat per avisar-les que hi havia un nou procés. Tot i així els resultats obtinguts han estat molt menors i fins i tot han obligat a l’Ajuntament a fer una campanya extra publicitària per recordar la finalització del procés. El dia 10 de novembre al vespre (un dia abans de la finalització) hi havia 52 persones apuntades i en l’oferta dels 11 pisos per persones majors de 35 anys, n’hi havia dues de vacants.
Els pisos ofertats són de lloguer a 10 anys i els preus orientatius de la Generalitat a 2007 (els darrers publicats) deien que per la situació de Corbera i els metres quadrats dels habitatges
el màxim permès era de 388 euros al mes els de dues habitacions i 453 euros al mes els de tres. L’Ajuntament ha ficat els pisos a 400 i 475 euros mensuals respectivament però ho justifica dient que “els preus són orientatius i se li ha de sumar l’IPC d’aquests dos anys i les despeses de comunitat”, per concloure que “el preu dels pisos és molt satisfactori per tothom”.
Finalment s’ha decidit per externalitzar la gestió dels pisos a càrrec de l’Associació Prohabitatge,
una empresa mixta, amb capital privat i de la Generalitat. El conveni entre l’empresa i l’Ajuntament encara no s’ha materialitzat i per tant no se sap quants diners totals recaptarà l’Ajuntament del lloguer dels pisos. Jordi Pinart afirma que “s’havia mirat alguna altra empresa immobiliària per a la gestió o que també es podria haver creat una empresa municipal” que faria que el 100% dels beneficis anessin a parar a l’Ajuntament però “l’equip de govern no ho ha cregut oportú”.
dijous, 14 de gener del 2010
Sharkwater: No tornaràs a mirar els taurons de la mateixa manera (sangue sabur)
* Director:Rob Steart
* País:Canadá
* Any:2006
* Estrena:12 de desembre 2008
* Duració:1h.29min.
* Títol original:Sharkwater
* Distribuïdora:Notro Films
* Web oficial:www.sharkwater.com
Sharkwater trenca amb tots els tòpics falsos sobre els taurons.El cine i la televisió han fet molt de mal convertint a una nobles espècie que porta 400 milions d’anys mantenint l’equilibri dels ecosistemes submarins, en el màxim depredador, voraç i menja-humans. Tot i així la pel.lícula ens mostra que “cada any moren més humans aixafats per màquines de refrescs que per atacs de tauró”, però com les imatges manen, sembla que una mossegada de tauró té molt més morbo que un home aixafat.
En aquesta brillant producció, guanyadora de més de 30 premis (alguns dels quals molt prestigiosos), el biòleg, fotògraf, director i protagonista Rob Stewart, s’atreveix a fer un pas més i deixa enrere les tradicionals maneres d’exposar un documental de denúncia. Ell mateix i el seu equip, persegueixen a pirates i governs corruptes i ens mostren la magnitud del problema del finning, navegant per mig món i tot això amb persecucions a punta de pistola i arribant a tenir un judici per intent d’assassinat.
També se’ns introdueix a Paul Watson, capità del vaixell de l’associació Sea Shepherd i a la seva tripulació. Aquesta associació que treballa des de 1977 contra baleners o vaixells il.legals, per protegir l’ecosistema marí. A aquest llop de mar, se’l reconeix per l’acció directa que utilitzen quan la burocràcia no actua com és degut. En la trama, s’introdueixen en la perillosa xarxa d’una de les màfies més poderoses del shark finning, contrabandistes que s’enriqueixen gràcies a l’extirpació de les aletes de tauró i que llencen la resta del cos a la mar, ja que el seu preu és molt reduït. Les aletes s’utilitzen per fer una sopa insípida presa principalment per qüestions de reconeixement social. Un plat d’aquesta sopa a l’Àsia pot costar al voltant de 90 dòlars el plat.
Tot i que aquesta problemàtica ens sembli llunyana, ja que és una tradició asiàtica, és un negoci multimilionari amb el qual occident s’endu part del pastís i concretament, l’estat espanyol és d’on provenen la majoria de les aletes de tauró de la Unió Europea, ja que és el primer exportador europeu i el quart a nivell mundial. Cada any arriben a Hong Kong tres milions de quilos d’aletes, de les quals la majoria procedeixen d’espècies en perill d’extinció, com és el cas del tauró martell i el tauró guineu, afegint-li la baixa taxa de reproducció i la tardana maduresa sexual de les espècies.
Quan països com Anglaterra o França lluiten per erradicar el finning, a l’estat espanyol es concedeixen permisos especials a les flotes pesqueres per l’extracció de les aletes sense cap control, tot i que hi ha lleis que ho prohibeixen explícitament. És un tema, que sense cap mena de dubtes, es necessita estar ben informat i Sharkwater són 89 minuts de crua realitat que fa reflexionar, tan necessari de vegades en els temps que corren.
La pel.lícula la podem trobar doblada al castellà a la seva pàgina web www.skarkwater.com. També podeu visitar la pàgina web de l’associació sea shepherd www.seashepherd.org, que compta amb una pàgina en castellà. I si voleu col.laborar amb la causa podeu fer-ho a nivell local visitant la pàgina de l’associació CRAM www.cram.org, on s’explica les seves missions i objectius. També tenen un hospital i un centre de recuperació d’espècies marines a Premià de Mar, que es pot visitar tant de manera particular com en grups d’adults i escolars.
Mireia Llamas
La llegenda del lledoner
El castell de Corbera fou construït per un rei morisc de nom desconegut, però que el va defensar heroicament dels atacs dels cristians. Les constants batalles eren molt sagnants i cada capvespre, abans que el sol s'amagués per darrera del Puig d'Agulles, els morts eren llençats dins un pou en el recinte del Castell.
Un dia d'estiu, el rei morisc fou mort i llençat també al pou, però la seva ànima va reeixir del mateix en forma de corb i des de les alçades seguia dirigint als seus homes en la lluita. El castell no podia ser reconquerit pels cristians degut a l'esforç de les forces morisques, fins que un capvespre, mentre les orenetes xiuxiuejaven i xisclaven, embogides pel soroll de la batalla que es portava a terme a les muralles del castell, una sageta cristiana va travessar el cor d'aquell corb sarraí.
L'ocell va sentir la mort de prop i dibuixant una darrera volada, va caure lluny de la muralla, dins d'uns matolls prop del torrent. Poc després, un monjo de Sant Ponç, després de travessar la torrentera i fent camí cap al seu monestir, va trobar el corb traspassat. Coneixedor de la llegenda, aquell sant baró, se'l va endur a Sant Ponç i el va enterrar davant la porta principal.
Segueix la llegenda que, anys després, va néixer un lledoner sobre aquell petita tomba. El mateix que, encara avui, podem contemplar i aixoplugar-nos sota el frondós brancatge. I diu també, que durant les nits que bufa amb força la tramuntana, encara se sent la veu d'aquell rei morisc, convertit en corb, que plora per la pèrdua del seu castell. El Castell de Corbera.
Per Joan Renau i Turbau
Caminant per Corbera
Sempre han dit que caminar és saludable i la veritat és que una bona colla de gent ho fa a Corbera. Si un dia ens decidim a fer un vol, ens creuarem amb tota mena de persones, joves que corren amb els auriculars posats, dones que xerren mentre passegen i gent gran que aprofita per fer un vol i per collir farigola, espàrrecs o fins hi tot n'he vist qui a la temporada de bolets en dur un cabasset ben maco.
La llàstima és que hi ha racons, tant del poble , de les urbanitzacions .... i perquè no dir..... de les fonts de Corbera, que fan veritablement pena de veure. La brutícia, la deixadesa i l'incivisme de la gent, ha anat deteriorant aquells punts més bonics on de petits solíem escapar-nos amb les bicis i estar amb els amics xerrant sota els arbres.
Ara que ho comento... Em recorda una mica aquella època, que ni es podia circular per Corbera amb cotxets de criatures. Quan vaig tenir al meu fill petit... a vegades em jugava el baixar de les baixants de les voreres, perquè eren tan summament estretes que no passàvem.... En aquell moment, m'hagués agradat deixar-li el cotxet al senyor alcalde i dir-li.... Apa! passegi vostè una mica el meu nen, a veure si pot!!
Ara hauria de convidar aquestes autoritats meravelloses a passejar per les fonts o pel bosc o pels camins i potser se n'adonarien que també tenen una mica oblidat el poble i tenen massa ficada la política en ment. És una pena que es gastin tant de temps, esforços i calers per coses purament polítiques i cada cop menys es preocupin pel benestar dels que els escullen per tal de representar-nos.
No sóc partidista ni molt menys... al contrari, em refereixo a TOTS els polítics. Potser hauria d'arribar l'hora que Corbera no escollís a més polítics i comencés a escollir a persones concretes.
Persones que estimin el poble, que si fos possible, ja tinguin diners, d'aquesta manera, ens evitem amiguismes i altre mena de..., persones capaces de dialogar i sobre tot amb la mínima educació que exigeix un càrrec de representant d'un municipi. Veure com es perd el respecte i no s'arriba enlloc... només ens demostra que gairebé ningú és candidat digne a aquest lloc tan especial.
Només espero poder trobar algun dia aquesta persona que pugui caminar per Corbera amb nosaltres i encara sabent que és una utopia, trobar d'una vegada algú que pugui posar el cor pel nostre poble.
Judit Carbonell Segura
La llàstima és que hi ha racons, tant del poble , de les urbanitzacions .... i perquè no dir..... de les fonts de Corbera, que fan veritablement pena de veure. La brutícia, la deixadesa i l'incivisme de la gent, ha anat deteriorant aquells punts més bonics on de petits solíem escapar-nos amb les bicis i estar amb els amics xerrant sota els arbres.
Ara que ho comento... Em recorda una mica aquella època, que ni es podia circular per Corbera amb cotxets de criatures. Quan vaig tenir al meu fill petit... a vegades em jugava el baixar de les baixants de les voreres, perquè eren tan summament estretes que no passàvem.... En aquell moment, m'hagués agradat deixar-li el cotxet al senyor alcalde i dir-li.... Apa! passegi vostè una mica el meu nen, a veure si pot!!
Ara hauria de convidar aquestes autoritats meravelloses a passejar per les fonts o pel bosc o pels camins i potser se n'adonarien que també tenen una mica oblidat el poble i tenen massa ficada la política en ment. És una pena que es gastin tant de temps, esforços i calers per coses purament polítiques i cada cop menys es preocupin pel benestar dels que els escullen per tal de representar-nos.
No sóc partidista ni molt menys... al contrari, em refereixo a TOTS els polítics. Potser hauria d'arribar l'hora que Corbera no escollís a més polítics i comencés a escollir a persones concretes.
Persones que estimin el poble, que si fos possible, ja tinguin diners, d'aquesta manera, ens evitem amiguismes i altre mena de..., persones capaces de dialogar i sobre tot amb la mínima educació que exigeix un càrrec de representant d'un municipi. Veure com es perd el respecte i no s'arriba enlloc... només ens demostra que gairebé ningú és candidat digne a aquest lloc tan especial.
Només espero poder trobar algun dia aquesta persona que pugui caminar per Corbera amb nosaltres i encara sabent que és una utopia, trobar d'una vegada algú que pugui posar el cor pel nostre poble.
Judit Carbonell Segura
Entrevista a Llúcia Abad
"A mi m'interessa més la persona que pateix, que no pas, la malaltia que pateix aquella persona"
Si aquesta entrevista l'haguéssim fet fa uns quants anys, la gran majoria de gent hagués definit la nostra entrevistada com una bruixa. Avui en dia però, cada cop hi ha més gent que creu en la medicina alternativa. Per millorar la seva salut, per respectar el món on vivim i també per deixar de donar tants diners a una indústria tant potent i nefasta per la humanitat com la farmacèutica. Parlem amb la Llúcia Abad, que des del 1996 porta un centre de naturopatia a Corbera. Tot i que encara no sigui reconeguda com una medicina(pels grans interessos que hi ha), ella ha estudiat, reflexologia podal, naturopatia, quiromassatge, terapèutica floral... i fins i tot es va llicenciar en medicina xinesa a Sri Lanka. Si voleu contactar amb ella, cosa que us recomanem, ni que sigui per parlar-hi, escriviu a centrenatur@gmail.com.Et consideres una metgessa?
Hauria de dir que sí. Em considero una ajudant de l’ésser humà. He après unes tècniques i tinc uns coneixements, els quals em permeten ajudar en el seu camí, a una persona que ha perdut el seu centre, la seva energia vital, que té un conflicte i un trastorn fisic i que tot això deteriora el seu dia a dia. Jo em considero metge de l’ànima.
En què es basa la medicina alternativa?
La mecanització de la medicina ha fet que aquesta ens divideixi i no comprengui l’ésser humà com un tot. Nosaltres ajudem a la persona a respectar el seu cos i utilizar els recursos que ens ofereix la natura. També és important ser concient de les nostres emocions i comprendre què ens està dient la malaltia. No podem deixar tota la responsabilitat de sanar en mans dels metges i les seves medicines, nosaltres hauríem d’aprendre a tenir més responsabilitat envers la nostra salut. A mi m’interessa més la persona que pateix, que no pas, la malaltia que pateix aquella persona.
Hauria de dir que sí. Em considero una ajudant de l’ésser humà. He après unes tècniques i tinc uns coneixements, els quals em permeten ajudar en el seu camí, a una persona que ha perdut el seu centre, la seva energia vital, que té un conflicte i un trastorn fisic i que tot això deteriora el seu dia a dia. Jo em considero metge de l’ànima.
En què es basa la medicina alternativa?
La mecanització de la medicina ha fet que aquesta ens divideixi i no comprengui l’ésser humà com un tot. Nosaltres ajudem a la persona a respectar el seu cos i utilizar els recursos que ens ofereix la natura. També és important ser concient de les nostres emocions i comprendre què ens està dient la malaltia. No podem deixar tota la responsabilitat de sanar en mans dels metges i les seves medicines, nosaltres hauríem d’aprendre a tenir més responsabilitat envers la nostra salut. A mi m’interessa més la persona que pateix, que no pas, la malaltia que pateix aquella persona.
Per què vas decidir fer medicina alternativa i no convencional?
No m’atrau la medicina convencional. De totes maneres jo crec que els dos tipus de medicina han d’anar de la mà. Jo no sóc tan estúpida com per no creure que allò també ens serveix, com pot ser el cas de les emergències. Ara, no podem utilitzar els antibiòtics com si fossin aspirines. Veig nens petits amb problemes nerviosos, anímics, al.lèrgics, que estan hipermedicats i si els pares fossin conscients de com els podríem ajudar amb totes les eines que tenim a la medicina natural, hi hauria un desgavell.
Tot es pot curar amb medicina alternativa?
Sí, claríssimament i el futur ho veurà. Amb l’agressivitat que està tenint la medicina convencional amb nosaltres, ha d’anar frenant i de fet hi ha molts metges que han renunciat a la seva pràctica mèdica per passar-se a la medicina alternativa, sobretot amb malalties com el càncer o malalties degeneratives. La quimioteràpia d’avui en dia no està curant, és una loteria. Hi ha mètodes fantàstics,- no dic que absoluts-, per ajudar a aquesta gent. No tan sols és important el que tenim, sinó com ho vivim. Molta gent ve aquí amb una analítica que diu que està bé, però se senten malament. La medicina convencional no actuarà fins que surti una analítica o altres proves més determinants.
La medicina alternativa és cosa de rics?
La medicina alternativa hauria d’entrar a la seguretat social. La visita privada tributa un 16% d’IVA contràriament a d’altres serveis mèdics. Això encareix i repercuteix en el pacient. També es fa servir material i substàncies que, de vegades, tenen un cost molt elevat i no tenen cap subvenció de l’estat. No negaré que, com a tot arreu, hi ha persones que des del meu punt de vista, cometen un abús, sobrevalorant la seva feina. És fàcil manipular a algú que pateix. El cost de les visites i teràpies pot tenir una mitja elevada, però jo intento que no sigui una medicina per rics. Donar recursos i ensenyar a utilizar la medicina alternativa dins la llar, és per a mi una prioritat.
Creus que hi ha productes que han estat introduïts intencionadament a la nostra dieta?
Sí, està clar. A més a més, la televisió diu una quantitat de mentides horroroses, això és màrqueting, això és un mercat i realment és un engany pur i dur. Si un aliment per sí sol és bo i natural no necessites afegir ni Omegas, ni sucres, ni vitamines, ni res...El conflicte és que la industrialització ens ha desvirtuat l’aliment. D’un supermercat jo podria dir que un alt percentatge del que es ven conté colorants, conservants i antioxidants que no tenen res d’innocu i això ens està creant al.lèrgies, asma, dolors etc.. Les fruites i les verdures d’un hipermercat no contenen les mateixes propietats nutritives perquè en molts casos porten molt de temps en neveres. Veiem nens amb trastors d’agressivitat, hiperactivitat o cansament degut al tipus d’alimentació. Per posar un exemple: la llet que, tot i que no sigui tan bona com ens volen fer creure, el problema real és com està tractada la vaca. S’engreixen amb pinsos artificials, no dels prats i a més a més els inflen a antibiòtics. Un altre mite és el consum de carn. La proteïna és important però no cal menjar-ne cada dia. El què ens estan venent ens omple la panxa però no és un veritable aliment. Ens hauríem d’acostumar a llegir les etiquetes, entendre-les i valorar el seu valor nutritiu.
Què en pesnes de la indústria farmacèutica?
La indústria farmacèutica "es la mano que mece la cuna" i si els interessa rendibilitzar al màxim un medicament, els governs els hi acabaran comprant tot allò que vulguin. També hi ha el tema de les patents i resulta que el producte natural no es pot patentar, així que la indústria farmacèutica sempre fa mans i mànigues per desprestigiar el nostre treball.
I la grip A?
El què està passant amb la Grip A és molt greu i hem de ser conscients i no deixar-nos manipular, ni entrar en el sistema perquè el sistema diu que t’has de vacunar. Amb la vacuna de la Grip A hi ha efectes secundaris que fins i tot poden causar la mort a persones, ja que es creu, no està feta amb totes les garanties. Jo recomano escoltar el video de la Dra. Teresa Forcades, que en bon criteri explica el que pensa. Jo no li diré mai a ningú que no es vacuni, el que sí que li diré és que s’informi i valori els efectes contrapruduents de la mateixa. S’ha de cuidar el sistema immune perquè sigui fort. La meva recepta és: agrair, somriure i estimar, tot amb una mica de vitamina C.
No m’atrau la medicina convencional. De totes maneres jo crec que els dos tipus de medicina han d’anar de la mà. Jo no sóc tan estúpida com per no creure que allò també ens serveix, com pot ser el cas de les emergències. Ara, no podem utilitzar els antibiòtics com si fossin aspirines. Veig nens petits amb problemes nerviosos, anímics, al.lèrgics, que estan hipermedicats i si els pares fossin conscients de com els podríem ajudar amb totes les eines que tenim a la medicina natural, hi hauria un desgavell.
Tot es pot curar amb medicina alternativa?
Sí, claríssimament i el futur ho veurà. Amb l’agressivitat que està tenint la medicina convencional amb nosaltres, ha d’anar frenant i de fet hi ha molts metges que han renunciat a la seva pràctica mèdica per passar-se a la medicina alternativa, sobretot amb malalties com el càncer o malalties degeneratives. La quimioteràpia d’avui en dia no està curant, és una loteria. Hi ha mètodes fantàstics,- no dic que absoluts-, per ajudar a aquesta gent. No tan sols és important el que tenim, sinó com ho vivim. Molta gent ve aquí amb una analítica que diu que està bé, però se senten malament. La medicina convencional no actuarà fins que surti una analítica o altres proves més determinants.
La medicina alternativa és cosa de rics?
La medicina alternativa hauria d’entrar a la seguretat social. La visita privada tributa un 16% d’IVA contràriament a d’altres serveis mèdics. Això encareix i repercuteix en el pacient. També es fa servir material i substàncies que, de vegades, tenen un cost molt elevat i no tenen cap subvenció de l’estat. No negaré que, com a tot arreu, hi ha persones que des del meu punt de vista, cometen un abús, sobrevalorant la seva feina. És fàcil manipular a algú que pateix. El cost de les visites i teràpies pot tenir una mitja elevada, però jo intento que no sigui una medicina per rics. Donar recursos i ensenyar a utilizar la medicina alternativa dins la llar, és per a mi una prioritat.
Creus que hi ha productes que han estat introduïts intencionadament a la nostra dieta?
Sí, està clar. A més a més, la televisió diu una quantitat de mentides horroroses, això és màrqueting, això és un mercat i realment és un engany pur i dur. Si un aliment per sí sol és bo i natural no necessites afegir ni Omegas, ni sucres, ni vitamines, ni res...El conflicte és que la industrialització ens ha desvirtuat l’aliment. D’un supermercat jo podria dir que un alt percentatge del que es ven conté colorants, conservants i antioxidants que no tenen res d’innocu i això ens està creant al.lèrgies, asma, dolors etc.. Les fruites i les verdures d’un hipermercat no contenen les mateixes propietats nutritives perquè en molts casos porten molt de temps en neveres. Veiem nens amb trastors d’agressivitat, hiperactivitat o cansament degut al tipus d’alimentació. Per posar un exemple: la llet que, tot i que no sigui tan bona com ens volen fer creure, el problema real és com està tractada la vaca. S’engreixen amb pinsos artificials, no dels prats i a més a més els inflen a antibiòtics. Un altre mite és el consum de carn. La proteïna és important però no cal menjar-ne cada dia. El què ens estan venent ens omple la panxa però no és un veritable aliment. Ens hauríem d’acostumar a llegir les etiquetes, entendre-les i valorar el seu valor nutritiu.
Què en pesnes de la indústria farmacèutica?
La indústria farmacèutica "es la mano que mece la cuna" i si els interessa rendibilitzar al màxim un medicament, els governs els hi acabaran comprant tot allò que vulguin. També hi ha el tema de les patents i resulta que el producte natural no es pot patentar, així que la indústria farmacèutica sempre fa mans i mànigues per desprestigiar el nostre treball.
I la grip A?
El què està passant amb la Grip A és molt greu i hem de ser conscients i no deixar-nos manipular, ni entrar en el sistema perquè el sistema diu que t’has de vacunar. Amb la vacuna de la Grip A hi ha efectes secundaris que fins i tot poden causar la mort a persones, ja que es creu, no està feta amb totes les garanties. Jo recomano escoltar el video de la Dra. Teresa Forcades, que en bon criteri explica el que pensa. Jo no li diré mai a ningú que no es vacuni, el que sí que li diré és que s’informi i valori els efectes contrapruduents de la mateixa. S’ha de cuidar el sistema immune perquè sigui fort. La meva recepta és: agrair, somriure i estimar, tot amb una mica de vitamina C.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
