CONCERT EMBAT 5 ANYS HABEAS CORPUS REVOLTA 21
divendres, 16 d’abril del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Salvem el planeta, no el sistema
I és que més enllà de reduir les emissions de Co2, del reciclatge de productes o de les noves energies renovables, el problema principal és el sistema capitalista mundial, que basa el seu desenvolupament brutal, tractant el medi ambient com si fos una mercaderia més. Així que per aturar el canvi climàtic, hem d’anar a l’arrel del problema. L’actual sistema de desenvolupament és inviable a nivell ecològic i a més parteix d’una desigualtat bàsica que fa que perquè uns pocs puguem viure bé, la gran majoria de la humanitat hagi de viure en situacions de misèria. Ja que hi ha estudis demostrats que diuen que si tota la humanitat consumis el mateix que produïm els països desenvolupats actualment, necessitaríem tres planetes per poder produir el què consumim.
A nivell local, tot i que hi ha hagut bones accions per part de l’Ajuntament que intenten redreçar la problemàtica, com pot ser la implantació del residu mínim, alguna campanya de sensibilització al respecte, o l’aturada, de moment, de projectes desenvolupistes com podria ser la variant de la Palma, tampoc anem a l’arrel del problema, ni intentem trobar solucions agosarades però encaminades a canviar el rumb que hem pres. Des de l’Embat, ja fa temps que intentem donar solucions a les problemàtiques mediambientals que ens han tocat viure. Sabem però que la principal problemàtica del canvi climàtic no pot ser resolta a nivell local, però també sabem que és des de l’aportació de petits granets de sorra, com al fnal, s’acaben solucionant els problemes a nivell global. Pel què fa al transport (que és un dels principals culpables de la contaminació) apostem radicalment pel transport públic, fins i tot amb apostes que alguns consideren utòpiques com l’opció de portar el tren fins a Corbera.
A nivell local, tot i que hi ha hagut bones accions per part de l’Ajuntament que intenten redreçar la problemàtica, com pot ser la implantació del residu mínim, alguna campanya de sensibilització al respecte, o l’aturada, de moment, de projectes desenvolupistes com podria ser la variant de la Palma, tampoc anem a l’arrel del problema, ni intentem trobar solucions agosarades però encaminades a canviar el rumb que hem pres. Des de l’Embat, ja fa temps que intentem donar solucions a les problemàtiques mediambientals que ens han tocat viure. Sabem però que la principal problemàtica del canvi climàtic no pot ser resolta a nivell local, però també sabem que és des de l’aportació de petits granets de sorra, com al fnal, s’acaben solucionant els problemes a nivell global. Pel què fa al transport (que és un dels principals culpables de la contaminació) apostem radicalment pel transport públic, fins i tot amb apostes que alguns consideren utòpiques com l’opció de portar el tren fins a Corbera.
Un altre dels greus problemes ambientals que patim a Corbera és la dispersió del territori, no només per la gran quantitat de territori que es consumeix, sinó també per la gran quantitat de desplaçaments a nivell intern, pels costos energètics elevadíssims dels serveis d’escombraries, de canalització d’aigua, d’electricitat... I aquí sí que es pot aturar a nivell local, fent una moratòria urbanística i redefnint un nou Pla General d’Ordenació on es marquin les tendències del futur i on sobretot, s’intenti pal•liar la dispersió i el creixement brutal que Corbera ha tingut en els darrers anys. I fnalment, pel què fa al tema energètic, també es podrien descentralitzar els espais de producció. Utilitzant l’energia fotovoltaica a totes les teulades del municipi, creant centres de compostatge a les urbanitzacions, reaproftant l’aigua de la pluja...
Ara és el moment de canviar tot això i tenim la responsabilitat de fer-ho bé, perquè no tenim dret a ser la darrera espècie que trepitgi aquest planeta. Des de tancar l’aixeta quan no s’utilitzi l’aigua fns a manifestar-nos davant d’empreses contaminants. Des d’apuntar-nos a una cooperativa de consum fns a implantarmesures energètiques sostenibles a casa nostra. Des de reciclar fns a exigir a qui faci falta que aquest model ha de canviar. El canvi és a les nostres mans, la revolució comença a les postres ments.
LABIANA presenta un ERO que afecta a 70 treballadores
La farmacèutica és propietat d’un banc des de fa uns anys
L’empresa farmacèutica LABIANA (situada al polígon industrial) ha fet efectiu un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que afectarà a 70 treballadores de les seves plantes de Corbera i Barberà del Vallès. L’ERO inclou l’extinció definitiva del contracte per a 55 persones, més 15 treballadores que tindran una baixa temporal de 120 dies. La rescissió del contracte es farà en base a 30 dies per any treballat amb un màxim de 18 mensualitats. Les mobilitzacions de la plantilla van fer que l’empresa (que al començament no volia negociar) i va oferir 20 dies per any treballat i 70 acomiadaments definitius, negociés just el dia que la plantilla havia de realitzar una jornada de vaga. La plantilla de 170 treballadores i els quatre sindicats representats dins del comitè d’empresa, van acceptar l’acord.
L’empresa ja ha avisat que aquest ERO es presenta per intentar sanejar la situació econòmica qued’uns anys ençà està sent molt negativa i no descarta que si la cosa no millora, es puguin presentar nous ERO’s. Des de la plantilla es recorda que el nombre de treballadores era molt més elevat fa uns anys (només a la planta de Corbera hi havia 200 persones) i des de la compra de la planta per part de LABIANA, la plantilla s’ha anat reduint. Fonts sindicals de la planta crecen que tot això respon a una estratègia dels nous propietaris de la fàbrica, per tal de poder vendre l’empresa a una entitat de risc. Això ho intueixen, ja que en els darrers anys no s’han buscat nous productes iels que hi ha han quedat totalment obsolets, fent que no es pugui competir amb d’altres empreses del sector.
Un banc compra Labiana
Labiana va néixer el 1958 com una empresa farmacèutica especialitzada en el camp de la veterinària, amb capital català. A través dels anys ha anat passant per diferents mans i per diferents fusions i escissions. El 2002 compra la fàbrica de Barberà i el 2004 la fàbrica de Corbera. Finalment a inicis de 2007 LABIANA és adquirida per la companyia holandesa ATC Corporate Services B.V (la qual forma part del banc holandès ABN-AMRO). Amb la compra per part d’aquesta empresa, la direcció va canviar i van començar els intents per reduir la plantilla fns a la presentació de l’ERO actual.
Un banc compra Labiana
Labiana va néixer el 1958 com una empresa farmacèutica especialitzada en el camp de la veterinària, amb capital català. A través dels anys ha anat passant per diferents mans i per diferents fusions i escissions. El 2002 compra la fàbrica de Barberà i el 2004 la fàbrica de Corbera. Finalment a inicis de 2007 LABIANA és adquirida per la companyia holandesa ATC Corporate Services B.V (la qual forma part del banc holandès ABN-AMRO). Amb la compra per part d’aquesta empresa, la direcció va canviar i van començar els intents per reduir la plantilla fns a la presentació de l’ERO actual.
Actualment a la fàbrica de Corbera es fabriquen tot tipus de medicaments pel consum humà com ansiolítics, estimulants o somnífers. LABIANA es fa càrrec de la producció dels medicaments i els ven a diferents distribuïdores farmacèutiques, entre les quals destaca MEDA, una important empresa sueca que en els últims anys s’ha caracteritzat per l’adquisició de diferents companyies farmacèutiques de l’estat espanyol.
Problemes que venen de lluny
La fàbrica on actualment hi ha Labiana fa molt anys que està a Corbera. La seva situació mediambiental privilegiada i la proximitat amb la riera de Rafamans, van fer que la farmacèutica fos acusada d’abocaments il.legals, per part del GEMC. També es va denunciar la perillositat pels productes tòxics que hi ha a la fàbrica i la irresponsabilitat de desenvolupar aquella zona com a residencial, com es va fer amb Corbera 2000. La mateixa fàbrica va presentar al.legacions ja que “es podrien contradir els interessos empresarials amb els d’habitatge”. Actualment, just davant la fàbrica hi ha l’escola bressol.
Problemes que venen de lluny
La fàbrica on actualment hi ha Labiana fa molt anys que està a Corbera. La seva situació mediambiental privilegiada i la proximitat amb la riera de Rafamans, van fer que la farmacèutica fos acusada d’abocaments il.legals, per part del GEMC. També es va denunciar la perillositat pels productes tòxics que hi ha a la fàbrica i la irresponsabilitat de desenvolupar aquella zona com a residencial, com es va fer amb Corbera 2000. La mateixa fàbrica va presentar al.legacions ja que “es podrien contradir els interessos empresarials amb els d’habitatge”. Actualment, just davant la fàbrica hi ha l’escola bressol.
L’imperdonable fracàs de la Cimera del Clima de Copenhage
Els polítics parlen, els líders actuen
Aquesta va ser la frase que millor sintetitzà el què els ciutadans esperàvem dels governs, i la que amb més força van pronunciar els milers d’activistes pel clima que van estar a Copenhage en veure, als darrers dies de la Cimera, que els polítics no arribarien a acordar l’inajornable compromís vinculant de retallar seriosament les emissions contaminants per tal evitar el desastre climàtic que el “model” de societat imposat està provocant.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals.
D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.
Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
També és la frase que sintetitza millor l’estrepitós fracàs del sistema polític, en el que no tenen cabuda les demandes dels ciutadans, de l’interès general. I d’un fracàs especialment greu: el dels governs dels països més contaminants, que es van sotmetre, un cop més, als interessos del petroli i resta de corporacions transnacionals contaminants, inclòs el sistema financer que els hi dona un suport constant.
Interessos que es basen en l’extracció i quema de combustibles fòssils, en la destrucció continuada dels recursos no renovables (territori) i en un sistema alimentari desastrós. Interessos dels grans negocis que durant dècades estan impedint sistemàticament que s’introdueixi cap canvi significatiu en el sistema político-econòmic imperant, ni en les línies d’investigació i tecnologia, ni en els mitjans de comunicació al seu servei. Interessos que destrueixen impunement el clima, i per tant, la vida dels habitants de la Terra.
L’avanç de la repressió contra els ciutadans a Europa
Aquesta Cimera ha deixat altres evidencies, altres “veritats incòmodes” inacceptables pels ciutadans europeus del segle XXI. Parlem de l’espectacle inusitadament repressiu que es va exercir contra els activistes que es manifestaren de diverses maneres pacífiques per reclamar que els polítics no s’entornessin a casa amb les mans pràcticament buides, un altra cop. Hem vist en youtube gravacions fetes in situ en les quals els policies danesos donaven cops de porra a tort i dret, fins i tot a persones que estaven assegudes a terra, i ambulàncies emportant-se ferits als hospitals. D’aquesta repressió policial pràcticament no se’n va parlar als mitjans de comunicació convencionals, que
només enfocaven cap a dins del Bella Center, on eren els polítics, i no van voler mostrar el què estava passant fora. Per això en parlem en aquestes línies. I és que el govern danès, setmanes abans de la Cimera, en un acte de paranoia, va aprovar una llei d’ordre públic per permetre detenir “preventivament” fins a 12 hores a qualsevol persona només pel fet d’estar a prop d’una activitat que es considerés “potencialment perillosa”, i a tal efecte la policia havia habilitat 1000 gàbies amb sostre per a confinar persones.El dia 12 de desembre del 2009, més de cent mil persones van protagonitzar una marxa del Parlament danès cap al Bella Center, i les càrregues policials la van tallar aïllant a centenars de persones de les quals 968 van ser detingudes. La policia va tenir als detinguts al carrer més de 5 hores emmanillats, asseguts sobre el terra glaçat amb temperatures molt baixes sense poder orinar i sense cap atenció. Cap d’ells va ser traslladat a les gàbies habilitades.Aquest va ser l’inici d’un procés repressiu que va culminar amb el grotesc empresonament “preventiu i en règim d’incomunicació” durant 20 dies dels 4 activistes que van protagonitzar un acte de protesta pacífica i enginyosa la nit del 17 de desembre, entrant al sopar de gala ofert per la reina Margarida de Dinamarca als caps d’Estat presents per la Cimera, desplegant davant els convidats la pancarta amb el lema de la crida ciutadana.
Arribat aquest punt, la premsa tradicional a Espanya es va veure obligada a fer ressò d’aquests empresonaments, doncs va haver molta pressió ciutadana. Internet va treure foc durant setmanes i els consolats danesos van rebre molts escrits exigint la llibertat dels empresonats, i també es van fer davant les seves portes concentracions de protesta. I perquè un dels detinguts va ser un ciutadà espanyol, com tots sabem, en Juantxo López de Uralde, President de Greenpeace d’Espanya.
Les detencions massives i els empresonaments “preventius” esmentats, vulneren drets, inclòs l’article 9 de la Declaració Universal dels DD.HH, i representen un fet més que preocupant en la perillosa via repressiva i en la brutalitat policial en la que Europa està entrant.
El resultat de la Cimera
La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, conegut com COP 15, havia d’arribar a un acord, abans de que expiri el Protocol de Kyoto el 2012, pel qual s’havia de reduir al 2020 entre el 25% i el 40% els nivells de CO2 que havien al 1990. No era massa ambiciós, ja que si el nivell de referència fos l’any de la Cimera, la reducció resultant seria molt més gran. Tot i aquesta moderada ftia, els representants de 192 estats reunits a Copenhage, no van aconseguir l’acord esperat, gràcies a EEUU i a la passivitat dels europeus i resta de països molt industrialitzats, i es va malbaratar el treball fet durant anys per les delegacions i grups de treball del sí de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic.
Recordem que aquesta Convenció és un marc de negociació que es va constituir ara fa 17 anys, en bona part per la pressió de les organitzacions ecologistes, i es va acordar que el funcionament de les negociacions es basarien, entre altres principis, en la responsabilitat històrica (dels països més contaminants) i en la presa de decisions per consens, ambdós principis plenament vulnerats a Copenhage, d’on delegacions de diversos països, sobre tot del Sud, la van abandonar abans de que finalitzés en senyal de protesta en veure que, un cop més, rés canviava i manaven els de sempre. El resultat ha sigut un text aprovat que no té cap validesa jurídica, no és vinculant i no obliga tan sols a complir el protocol de Kyoto als països que no el van signar (EEUU principalment). Parla de retalls d’emissions però només emplaça a que els països fixin abans de l’1 de febrer del 2010 la seva xifra de reducció pel 2020.
L’altra resultat es pot resumir en la següent frase, apareguda al titular del diari Público del 5 de gener de 2010: “Los políticos encarcelan, los líderes no actúan”.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
El canvi climàtic
És l’amenaça més gran a la que s’enfrenta la vida en la Terra; desglaç de les zones polars, augment del nivell del mar, augment dels fenòmens atmosfèrics catastròfcs com ara tsunamis, huracans, sequeres persistents, diluvis... Per a evitar-ho, s’ha de produir un canvi estructural de la societat actual. L’ànim de lucre no pot dirigir el planeta, s’ha de racionalitzar l’activitat humana i adaptar-la als límits físics del planeta, a la protecció de la biodiversitat de la qual en depenem, a la justicia i a la solidaritat. La substitució de les formes actuals d’obtenir energia per altres descentralitzades i sostenibles, i buscar la major autonomia i autosuficiència local, és fonamental per aquesta necessària i urgent transformació.
Montse Jardí
Anàlisi de la implantació del residu mínim i de la gestió dels residus
El residu mínim és un pas endavant, però les dades de recollida encara estan lluny d’altres poblacionsA començaments de Maig va entrar en vigor el nou contracte de gestió del servei públic de recollida i transport de residus municipals, neteja viària i deixalleria mòbil. Aquest és, segons paraules de diferents regidors en el ple del 10 de Febrer (quan es va aprovar) “un dels contractes més importants del poble en els darrers anys”. De fet, un dels objectius que s’ha marcat com a prioritari l’equip de govern, en especial d’ençà l’entrada del nou alcalde Pep Canals és intentar gestionar de “manera eficaç” els residus de Corbera.
FCC és l’empresa adjudicatària
El contracte va ser adjudicat a l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) per un termini de 8 anys i amb un valor de 1.286.206,34 Euros. Aquesta multinacional amb diversos sectors (des de la construcció a l’energia) va facturar, només amb la secció de “medi ambient”, 3633,3 milions d’Euros l’any 2008. Tenen litigis laborals varis a diverses poblacions on operen, per les condicions laborals de la seva plantilla i com a empresa aposta decididament per la incineració (veure peça).
Entre les millores que aquest servei incorpora hi ha l’augment de freqüència de recollida de les escombraries, tant al nucli urbà com a les urbanitzacions, la recollida als restaurants dels olis vegetals o la substitució i l’augment de contenidors. Però un dels aspectes més significatius és l’aplicació del residu mínim.
Aquest concepte de recollida selectiva va néixer fa 15 anys com una idea del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i parteix que la gestió dels residus s’ha de fomentar en criteris socials i ecològics. Un dels canvis més visibles de cara la ciutadania és el canvi del contenidor groc (de plàstic) i el de rebuig, pel contenidor gris d’inorgànica.
Una de les principals avantatges d’aquest sistema és una major implicació per part de la ciutadania i una millora en la selecció per part de la planta de triatge. Així doncs, s’evita que la brossa vagi a un abocador o a una incineradora i s’intenta reciclar una part important dels residus.
Actualment a Corbera, tota la fracció orgànica va a parar a la planta de compostatge de Torrelles de Llobregat, on s’hi fa compost. L’esporga va a parar o a la planta de compostatge de Castelldefels o a l’Ecoparc 2 situat a Montcada i Reixach. Precisament aquest parc ha rebut moltes crítiques en els darrers anys d’entitats ecologistes i veïnals. En un informe presentat per Compromís per Ripollet l’any 2007, diu que de les 240.000 tones que havia de tractar l’Ecoparc, només en tracta 130.000 i d’aquestes només el 4% es recupera en forma de compost. A més a més alerten que “aquest compost és de tan baixa qualitat que no pot servir ni per l’agricultura ni per la jardineria”.
Finalment, la resta de fraccions van a la planta de triatge de Molins. En aquesta planta se separen els diversos productes que hi ha per després passar-los als recuperadors, que se’ncarreguen de reciclar aquests productes. Finalment la única fracció que va a l’abocador directe és la neteja viària. Des de l’Ajuntament consideren que la implantació d’aquest model “s’ha fet amb una bona campanya informativa que ha arribat a tota la població” i destaquen que hi ha hagut un augment de la sol.licitud per bonificació a la taxa d’escombraries, per utilitzar la deixalleria. Com a nota negativa creuen que “la gent encara no utilitza el contenidor d’esporga com s’hauria de fer.”
La recollida selectiva a Corbera
Tot i aquestes mesures, la recollida selectiva a Corbera està molt per sota dels objectius marcats i d’altres poblacions de la comarca. Segons dades de l’Agència Catalana de Residus, l’any 2008 (les últimes dades publicades), a Corbera s’havien recollit 470,08 tones d’orgànica, 236,21 tones de paper i cartró i 233 tones de vidre, el què representa només el 14,57% de recollida selectiva respecte al total. A més s’ha de tenir en compte que Corbera genera 1,32 quilos de brossa per habitant i per dia, una xifra que està per sota d’altres poblacions dels voltants.
D’altra banda, l’augment de contenidors que han passat els de paper i cartró i vidre de 70 a 115 fan que actualment hi hagi un contenidor d’aquest tipus per cada 117 habitants. Pel què fa a la recuperació dels residus, segons un estudi del CEPA per l’any 2007 a Corbera només es recuperaven el 33% del total de residus (la dada més baixa dels 7 municipis del Baix Llobregat pel qual s’havia fet l’estudi del residu mínim) amb una evolució constant però amb grans diferències entre fraccions. Per exemple, mentre que de l’orgànica es recuperava el 72,1% del total, amb els envasos només era l’11,59% del total.
Finalment en un altre estudi del CEPA de l’any 2004, fet per Corbera per estudiar la implantació del residu mínim, assenyalava les característiques urbanístiques del municipi, en especial la seva dispersió com una difcultat afegida per la gestió de residus, encarint el seu cost.
Xavi Miquel i Pons
Crítica Literària
Llibre: Londres nevat
Autor: Jordi Llavina
Editorial: Ed. Amsterdam
L’he llegit que encara era calent: primera edició novembre del 2009. Me’n vaig comprar sis, de llibres, aquella tarda, però aquest va ser el primer que vaig agafar. Sentia una gran curiositat per conèixer què ens deia en el seu nou llibre un home com Llavina que ha tocat tots els Camps relacionats amb la literatura i des de tots els angles: autor de poesia i narrativa, crític literari, presentador de ràdio televisió, membre de jurats de premis literaris... No m’ha decebut, tot el contrari, us el recomano!
Londres nevat és un recull de sis contes que escapen una mica a la concepció tradicional que defineix el conte com a relat breu i rodó, en el sentit que se segueix un únic fli argumentatiu i acaba amb un element que aporta un desenllaç amb una certa sorpresa. En els contes de Llavina, hi ha tècnica. Perquè hi ha moltes lectures al darrere. I de mateixa manera que la fusta de roure dóna al vi un buquet específic, així mateix els caldos que surten de la ploma de Llavina s’han impregnat d’una solera
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
que els dóna cos, força i aroma.
El primer conte, Nosaltres també esperem, té el regust de Patricia Highsmith. Sí, té una atmosfera en la que es barregen una tendresa continguda i un drama que només s’insinua, una mescla explosiva que ens arrossega. En aquest conte Llavina juga amb diferents punts de vista, repeteix situacions i frases, i cada vegada hi afegeix una peça més del puzle, fins que obtenim una imatge més o menys clara de la situació. És un conte sorprenent i molt inquietant.
El segon conte, Un tal Amat, s’ha criat a la bodega d’Isak Dinesen. No en tinc cap dubte perquè Llavina no se n’amaga: menciona l’autora en el primer relat, un nom deixat anar com de passada i que jo he caçat al vol; és la referència clara a la font de la que es nodreix. La tècnica d’Un tal Amat és cent per cent dinesiana: un encadenat d’històries inserides compliquen la trama. Els salts temporals, els canvis d’espai, les cites i les frases brillants s’alternen amb els retrats psicològics clavats com anuncis en un taulell. I en acabat, tots aquells salts resulta que anaven en una mateixa direcció. Només amb un bon domini dels recursos literaris es pot fer una barreja tan arriscada i aconseguir que funcioni amb precisió.
Ara bé, on Llavina trenca totes les normes i formes és al conte (conte?, no, no és pot dir que sigui un conte!) Hand & Racquet el qual, indirectament, dóna títol al llibre: Londres nevat. Aquest conte no és un conte (massa llarg per dir-ne conte, 38 pàgines!), no parla de Londres i menys encara d’un Londres nevat. No parla d’una gorra, —com ens vol fer creure quan s’adreça amb complicitat a un hipotètic lector— ni parla del pub Hand & Racquet. Llavina parla de quelcom que ni tan sols menciona. Parla de la vida i de la mort, de les oportunitats que hem deixat passar durant la vida i dels amors que sorgeixen envers allò que ja ha mort, amor per les absències, per les noies mortes i enterrades, per les coses no viscudes. Llavina és un genuí «adorador de les pèrdues». Amb una contenció emocional que dissimula darrere d’una verborrea literària que ens allunya aparentment del tema de fons, es permet omplir el relat de cites cultes i noms d’autors de referència, fer salts narratius en els quals ens descriu —al llarg de dues planes senceres!— un quadre de Cézanne vist al museu, reprodueix una conversa amb l’editora —per enganyar-nos, no és la gorra allò que importa!— tot per dissimular el neguit existencial d’un home que ha arribat a la quarantena.
A mi no m’has enganyat, Jordi. Possiblement perquè sóc bona lectora i he après a captar els matisos, a llegir més enllà del que diuen les paraules. Però també perquè aprecio, per damunt de tot, la profunda i treballada formació literària. Darrere els teus “contes” hi ha un munt de lectures dels grans mestres, n’explicites els més directes a les notes finals, també cites, com de passada, un munt de noms al llarg dels relats. Altres autors, però, han quedat inserits en el teu bagatge personal i t’han bastit com a escriptor. Per això pots escriure relats o contes, saltar-te les formes i les normes i fer tot allò que et doni la gana!
Carme J. Huertas
Escriptora
Rafa Sánchez
Fa uns mesos el meu pare i jo vàrem seure per escriure una carta de comiat al meu avi Paco Mariano. Va ser un moment especial, ple de sentiment on ell es va acomiadar del seu pare transmetent tot allò que sentia per compartir-ho amb tots nosaltres.
Nosaltres, la meva família i jo, hem volgut en aquesta nova ocasió realitzar un acte de comiat tal i com a ell li hagués agradat, és a dir, una cerimònia laica, sense església, sense capellans i amb tots nosaltres, la seva família i els seus companys de lluita. En aquests dies durs per tots nosaltres, he estat parlant amb tothom per poder sintetitzar tots els vostres pensaments per poder transmetre el què sentim.
Sempre és difícil acomiadar-se d’una persona i encara més si saps que no tornaràs a veure-la mai més. És quelcom difícil d’acceptar. Però hem de pensar que sempre ens quedarà un bonic record quan pensem amb ell. Realment i encara que sigui dur dir-ho, la mort forma part de la nostra vida i hauríem de saber acceptar-la de la millor manera possible, però sempre sense deixar de recordar.
Els seus bons consells, la seva força de voluntat, la lluita pels seus ideals polítics, la seva amabilitat, altruisme, senzillesa, el seu humor, la seva intel•ligència…són només exemples de les seves virtuts i han de dibuixar somriures en les nostres cares, perquè així és com ell voldria veure’ns.
El trobem a faltar i el trobarem a faltar durant molt de temps però, hem de prendre exemple, tal i com es pren exemple de les grans persones de la nostra vida, aquelles a les quals admirem i respectem.
Ell ens va ensenyar, tot i les seves circumstàncies de salut, a gaudir del bons moments. Sense cap mena de dubte la millor actitud davant la vida.
No hi ha cap dubte que Rafa Sánchez ha deixat una gran petjada en tots nosaltres. I hem de recordar-ho per sempre, com el què ha sigut i serà per sempre: una gran persona i un gran lluitador.
Hem de saber que ha gaudit de cada moment de la vida i la majoría els ha compartit amb la seva amiga, dona i companya, l’Elisa. Dona incansable que ha estat amb ell fns al fnal recolzant-lo i donant-li força.
Amb aquestes línies volem donar les gràcies a totes aquelles persones que van venir a oferir-li un darrer homenatge i dir-vos que ens hem sentit molt recolzats per tots vosaltres.
Des de la família Sánchez I Roselló agraïm de tot cor les mostres d’afecte i simpatia que ens han arribat en aquests dies de comiat.
Gràcies a tots i a totes. Salut!
Aitor Sánchez Rosselló
Nosaltres, la meva família i jo, hem volgut en aquesta nova ocasió realitzar un acte de comiat tal i com a ell li hagués agradat, és a dir, una cerimònia laica, sense església, sense capellans i amb tots nosaltres, la seva família i els seus companys de lluita. En aquests dies durs per tots nosaltres, he estat parlant amb tothom per poder sintetitzar tots els vostres pensaments per poder transmetre el què sentim.
Sempre és difícil acomiadar-se d’una persona i encara més si saps que no tornaràs a veure-la mai més. És quelcom difícil d’acceptar. Però hem de pensar que sempre ens quedarà un bonic record quan pensem amb ell. Realment i encara que sigui dur dir-ho, la mort forma part de la nostra vida i hauríem de saber acceptar-la de la millor manera possible, però sempre sense deixar de recordar.
Els seus bons consells, la seva força de voluntat, la lluita pels seus ideals polítics, la seva amabilitat, altruisme, senzillesa, el seu humor, la seva intel•ligència…són només exemples de les seves virtuts i han de dibuixar somriures en les nostres cares, perquè així és com ell voldria veure’ns.
El trobem a faltar i el trobarem a faltar durant molt de temps però, hem de prendre exemple, tal i com es pren exemple de les grans persones de la nostra vida, aquelles a les quals admirem i respectem.
Ell ens va ensenyar, tot i les seves circumstàncies de salut, a gaudir del bons moments. Sense cap mena de dubte la millor actitud davant la vida.
No hi ha cap dubte que Rafa Sánchez ha deixat una gran petjada en tots nosaltres. I hem de recordar-ho per sempre, com el què ha sigut i serà per sempre: una gran persona i un gran lluitador.
Hem de saber que ha gaudit de cada moment de la vida i la majoría els ha compartit amb la seva amiga, dona i companya, l’Elisa. Dona incansable que ha estat amb ell fns al fnal recolzant-lo i donant-li força.
Amb aquestes línies volem donar les gràcies a totes aquelles persones que van venir a oferir-li un darrer homenatge i dir-vos que ens hem sentit molt recolzats per tots vosaltres.
Des de la família Sánchez I Roselló agraïm de tot cor les mostres d’afecte i simpatia que ens han arribat en aquests dies de comiat.
Gràcies a tots i a totes. Salut!
Aitor Sánchez Rosselló
Entrevista a Celina Lamela
“L’Escola de Música ha de ser un espai pel poble, on tothom pugui accedir a la música i als seus ensenyaments integrals”
Celina Lamela és la directora de l’Escola Municipal de Música de Corbera de Llobregat, que consta d’uns 160 alumnes. La Celina és directora a Corbera des de l’any 2001, titulada superior de llenguatge musical i de piano, s’ha especialitzat en la pedagogia del llenguatge musical. És la creadora del projecte de l’escola, que va ser aprovat i posat en funcionament al c/ la Pau on han estat vuit anys fins al dia d’avui. Després de molts entrebancs, mesos de discussions i obres, finalment ha obert la nova escola de música amb noves instal•lacions necessàries per poder desenvolupar la cultura musical a Corbera. Avui fem l’entrevista a les noves instal•lacions situades al c/ de Casanova, 26Quines són les teves responsabilitats a l’escola? Com s’organitzen?
Des de la direcció es fa una organització dels equips, cada professor és especialista en un instrument, però també treballem per grups, en unitats didàctiques globalitzades de llenguatge musical i amb cada instrument. Fem classes individuals i classes col•lectives. També, per exemple, treballem amb el ritme i la improvisació conceptualment, donant recursos als alumnes per ser més creatius...
Quines han estat les millores amb la construcció de la nova escola? Hi haurà més professorat, més alumnat i per tant menys llista d’espera?
És evident que hi ha una millora, un espai més ampli, millor entrada, aules polivalents... Hi ha una aula, que gràcies a una mampara insonoritzada es pot transformar en dos, on es poden fer més actes, com per exemple assaigs generals, lliuraments de premis i reunions de pares i mares, quan abans s’havien de fer a la sala de plens de l’Ajuntament.
No és probable que tinguem professorat nou, almenys de moment. La construcció de l’escola era l’últim pas, per sort, ja vaig estipular des d’un principi al projecte, que els professors havien de ser titulats superiors, la qual cosa facilita molt el treball i la seva qualitat pedagògica, millorant i creant noves ofertes amb els mateixos recursos. A més a més, la nova escola és un dels requisits per aconseguir la subvenció de la Generalitat de 600 euros a l’any, per nen matriculat de 4 a 18 anys. La construcció de l’escola era l’últim pas, des del principi del projecte, aquests 8 anys hem guardat els plans d’actuació i tota la documentació... i per fi ja ha estat aquí l’inspector i es començarà a tirar endavant tot el procés.
Al tenir més espai si que és possible acceptar nou alumnat, ja que tenim idees, nous projectes, però més en l’àmbit de grup, com pot ser, per exemple, una banda d’instruments de metall.
Consideres les escoles de música centres lúdics i culturals o centres docents?
Centres totalment docents. No vol dir que no sigui una metodologia lúdica, especialment amb els més petits, amb activitats on l’alumne s’ho passi bé, però, considerem que hem d’incidir en la integració de la persona amb l’instrument i això requereix un temps, un esforç i una dedicació.
Creus que hi hauria d’haver una millora en el sistema educatiu envers les escoles de música? Ja que son regulades per la LODGE, perquè creus que no són considerades com altres ensenyaments artístics, sense cap tipus de titulació vàlida?
Crec que hi ha una confusió en aquest àmbit. Abans l’estructura era, grau elemental, grau mitjà i grau superior per accedir al conservatori. L’escola, té una funció clara en l’actualitat i és i hauria de ser, un espai per al poble, on tot aquell que vulgui, pugui accedir a la música i als seus ensenyaments integrals també com a persones, no tot aquell que estudia música ha de ser músic. Ara bé, si l’alumne té dots per la música, nosaltres incidirem i el potenciarem, i des d’aquí podrà accedir als graus superiors ja que el professorat d’aquesta escola té els títols adients perquè això sigui possible.
Consideres que existeix una precarietat al sector? En relació a la regulació i el control de les titulacions del professorat i a la falta d’unifcació de preus i sous del professorat entre les diferents escoles?
Sí, es evident. Les escoles de música han estat creades amb molt de voluntarisme per persones que hi creiem. En honor a la veritat a la meva experiència, vaig reivindicar quina seria la situació en aquesta escola i com a requisit havia d’haver professorat amb titulació superior. Tenim un sou digne, sempre es pot millorar, però estem contents. Encara que sí que conec altres escoles que no estan en aquesta situació.
Qui estableix els preus de l’escola i els sous del professorat? Baixarà, augmentarà o es mantindrà el preu de la matrícula i les classes?
L’Ajuntament és qui estableix els preus com a ens titular, tant de sous com de la matrícula i les classes. Si l’Ajuntament replantejarà o no els preus una vegada aconseguida la subvenció, no ho sé, ja que no és decisió meva.
Creu que la majoria de contractes temporals de juny a setembre dels professors a les escoles catalanes influeixen d’una manera negativa directament als usuaris?
Està claríssim. Parlo per experiència en altres escoles, no hi ha línia metodològica si el professorat està de pas i no s’implica. Lògicament aquests buscaran un lloc de treball més digne, ja que tenen moltes inquietuds i han dedicat molts anys a l’estudi meticulós de la música.
La nova escola és un pas molt positiu, però existeix un diàleg obert amb l’Ajuntament per tal que hi hagi una continuïtat en les millores dels serveis als usuaris?
Hi ha una relació constant amb l’Ajuntament. Sempre que es planteja temes de selecció de professorat i sous del professorat. Una fluïdesa en el tracte, és necessària.
Creus que es construirà un auditori? On fan les actuacions a f de curs? Quines altres activitats s’organitzen a l’escola?
No tinc noticia de la construcció d’un auditori, la meva proposta va ser una escola amb auditori. Tenim la sala polivalent, però no és ni molt menys un auditori.Hem de fer les actuacions de fi de curs a la Diadema, ja que són molts pares i mares, molts alumnes i dos concerts.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Acte de presentació Corbera decideix
El dissabte 13 de febrer va tenir lloc a la societat Diadema la presentació oficial de la Plataforma Corbera Decideix, on hi van assistir més de 120 persones i representació de 34 entitats i partits polítics (excepte el PSC i el PP), per tal d’informar-se dels objectius de dita Plataforma. L’encarregat de fer les presentacions dels dos convidats i d’explicar una mica el funcionament i objectius de la Plataforma fou en Jordi Secall, portaveu de la Plataforma Corbera Decideix.
L’acte d’una hora de durada comptà amb la presència de l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, que explicà el funcionament de la primera de les consultes pel dret a decidir que es va fer a Catalunya. També va explicar com és que Arenys de Munt va ser el primer poble i és que té molts anys d'organització de consultes per diferents temàtiques que afecten al poble. La intervenció d’uns vint minuts de durada va girar entorn de l’experiència, les dificultats, les sinergies, la dinàmica i posterior taca d’oli que s’escampà arreu del país a partir d’aquella primera consulta, i va posar l’èmfasi en la importància que representa el poble alhora de decidir com vol organitzar-se i cap a on vol caminar.
El següent en prendre la paraula fou en Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona. En Diego amb un to desenfadat però molt il·lustratiu posà l’accent en la importància que té la immigració en el procés d’autodeterminació del nostre país. A més va posar èmfasi en la importància que per primera vegada, en unes eleccions es tracta a la immigració com a igual, ja que se'ls permet el dret a vot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
