"CAMBODIA FOR SALE"

"CAMBODIA FOR SALE"

Objectivitat o llibertat d'expressió són tòpics davant la manipulació diària dels mitjans d'informació

Phnom Penh, la capital de Cambotja, és una extensa ciutat d’un milió i mig d’habitants que té el seu origen al voltant d’un turó o Phnom. Aquest turó es troba al nord de la ciutat, just al costat del riu Tonlé Sap (afluent del Mekong, en el qual conflueix un centenar de metres més avall). Encerclant el turó i rodalies s’hi troba la major part dels edificis més representatius de la ciutat, des del Palau Reial i la Pagoda de Plata fins a les ambaixades de bona part dels països occidentals que tenen representació diplomàtica a Cambotja (com ara EE.UU, França, etc). És la zona on s’hi troba, a més, el Pont dels Japonesos, l’únic que permet creuar a l’altre costat del riu, l’antiga estació de tren, alguns dels millors hotels de la ciutat, l’hospital cardiològic i la “city” de Phnom Penh, la zona de negocis, bancs i oficines.

A prop del “Turó de Penh” s’hi troba també el llac Boeung Kak. Tot el seu voltant és una zona deprimida econòmicament i urbanística, amb multitud d’habitatges d’escassa qualitat, carrers sense asfaltar i sense serveis… Es tracta d’una autèntica favela en el cor geogràfic de la ciutat on s’hi amuntega una nombrosa població de baixíssim poder adquisitiu que subsisteix normalment amb treballs relacionats amb el comerç ambulant i amb l’incipient turisme que visita Cambodja des de la fi del règim dels Jemeres Rojos i la posterior invasió vietnamita.

El moment actual, en què l’economia cambodjana està en uns nivells de creixement que ronden el 9% anual i que comencen a produir-se inversions de capital estranger (principalment de països de l’entorn), sembla el més apropiat per emprendre també grans obres d’infraestructura i de “modernització” de la capital. Així, en els últims anys, s’ha construït en la zona propera al llac Boeung Kak el nou Parlament de Cambodja, i s’està finalitzant la construcció del primer “gratacels” en una ciutat l’altura mitjana de la qual no supera les quatre plantes.

El problema que es planteja en aquest cas és el mateix que ja coneixem de memòria en situacions similars produïdes al llarg de la història en el nostre occident civilitzat: darrera una excusa modernitzadora i de millora de les infraestructures, s’hi amaga una ingent operació d’especulació urbanística que tindrà com a conseqüència el desplaçament d’almenys 30.000 persones i la desaparició del propi llac Boeing Kak, amb l’enorme impacte ecològic que això comporta.

L’actual govern de Cambodja, malgrat les promeses electorals realitzades pel Primer Ministre, ha cedit els drets sobre el sòl de tota l’àrea del llac Boeung Kak a una empresa cambodjana, SHUKAKO INC., que compta amb participació de capital coreà, per a l’explotació d’aquest sòl durant 99 anys a canvi de 79 mi-lions de dòlars, amb la finalitat de desenvolupar una zona comercial, industrial, residencial i d’esbarjo que afectarà unes 133 hectàrees i a més de 4.000 famílies.

El govern ha plantejat tres propostes als veïns per tal de desallotjar-los i de poder portar a terme l’operació: En primer lloc donar-los una casa nova en una altra zona situada als afores de Phnom Penh. Aquesta nova ubicació està situada a 18 km de la capital, però sense estar condicionada amb els serveis mínims per a viure (aigua, electricitat, escoles o hospitals). Com a segona opció hi ha el pagament de 8.500 $ per casa construïda i finalment si no accepten ni una casa nova ni els diners, el govern es compromet a proporcionar-los un habitatge en la zona quan estigui construïda la nova àrea residencial, però no se’n fa càrrec de la seva situació durant tot aquest temps.

La primera de les opcions és inviable per a la majoria dels veïns, atès que necessiten la proximitat amb la ciutat per poder guanyar-se la vida. Només el desplaçament diari des d’aquella hipotètica nova casa a 18 km fins la ciutat suposa els ingressos d’una persona per la feina d’un dia. De fet, molts d’ells tornen a viure al llac on s’hi lloguen una habitació perquè necessiten estar a prop de la feina i perquè els habitatges de reallotjament no tenen ni tan sols aigua potable.

La segona de les opcions tampoc és viable ja que el preu ofert és entre 400 i 500 vegades inferior al valor del sòl en el mercat lliure en aquesta zona de Phnom Penh. La tercera opció realment no existeix. El govern es desentén dels qui l’escullin fins que estigui finalitzada l’operació (¿quatre, sis, deu anys?) i no ofereix cap garantia de retorn d’aquestes famílies a la nova àrea urbanitzada. ¿Quants casos en la història recent (i no tan recent) de l’urbanisme occidental han acabat desplaçant els actuals i legítims veïns amb baix poder adquisitiu i facilitant l’entrada de ciutadans rics a la nova àrea rehabilitada (recordeu, a tall d’exemple, els casos de Haussmann a París, de la Gran Via o del Triángulo de Pozas a Madrid, o de la zona del mur a Berlín).

D’altra banda, els amidaments del terreny els fan els encarregats governamentals, sense reconèixer els títols de propietat existents, l’assetjament als veïns més resistents són constants, es prohibeixen els arranjaments o reparacions en les cases, es tanquen els negocis oberts, es fan talls de llum aleatoris de llum i d’aigua i, fins i tot, s’han destruït les plantacions de waterlilys i de morning glory del llac. També s’impedeix l’accés a la zona a qualsevol mena de periodista, fotoperiodista o investigador, i s’hi ha redoblat la presència policial. A Cambodja, tothom mira cap a una altra banda, i qui mira no vol veure-hi.

Com que l’avarícia no coneix límits, l’empresa concessionària no es limita a desallotjar els habitants de la vora del llac per edificar en els seus terrenys, sinó que està dessecant la totalitat del llac amb la finalitat d’edificar també sobre les seves aigües. En poc més d’un any s’han dragat els rius Mekong i Tonlé Sap en una quantitat suficient com per dessecar més d’un terç del llac, i acabar totalment amb la seva vida animal i vegetal. En poc temps, desapareixerà un llac natural que servia, a més, com a base del sosteniment de nombroses famílies.

El drama humà és pràcticament impossible de valorar, atesa la varietat de situacions diferents que hi ha entre les famílies de la zona, tot i que pot servir el cas de la família Ok Meyhark. Aquesta família està formada per una parella de 60 anys, amb 8 fills i una néta infectada pel VIH. Els seus ingressos actuals, com a vigilant d’una gasolinera, són de 3 dòlars diaris, que no li arriben ni per cobrir les despeses (els medicaments de la nena, de nou mesos, els hi proporciona una ONG) i si hagués de desplaçar-se a viure a una altra zona, el transport fins a la ciutat es menjaria pràcticament tots els seus ingressos.

Àngel Garcia