Ens deixaran morir??

Ens deixaran morir??

La Generalitat va decidir el mes de juny passat reestructurar el servei d’emergències de moltes àrees de salut arreu de Catalunya.

La reestructuració que ens afecta de més a prop és el tancament nocturn del CAP de Corbera, que juntament amb els CAPs de Molins, Vallirana i un de Sant Feliu de Llobregat, deixaran sense assistència mèdica propera a més de 108.000 persones. La Generalitat, com a contraprestació, ofereix un nou servei d’atenció mèdica via telefònica que pot derivar en una visita d’un metge a casa o en l’enviament d’una ambulància cap al centre hospitalari més proper.

Amb el tancament del servei d’emergències del CAP sorgeixen certes preguntes que preocupen a moltes persones de Corbera i de les poblacions on també s’han quedat sense el CAP nocturn.

El model de CAP, va sorgir com un aspecte de la descentralització sanitària, de proximitat a la ciutadania i de filtrar tots aquells assumptes que eren menys greus i que no calia anar fins a un hospital per ser atès. A Corbera, tot i que feia molts anys que ens tocava per nombre de població, vam trigar bastants anys a tenir un CAP decent. Però aquesta proximitat del sistema d’emergències ha durat poc i ara la Generalitat decideix que no és necessari que hi hagi un CAP nocturn. Més greu encara és el tancament les nits dels caps de setmana, que és quan es registren un major nombre d’emergències de les quals, la majoria es podien atendre al mateix CAP sense la necessitat de derivar-les a un hospital. La resposta de la Generalitat seria que és el mateix, ja que ara poden trucar a un telèfon on un metge els atendrà, però davant d’uns efectes que una persona desconeix, què farà? Trucar o anar directament a l’hospital? I com bé denuncien algunes treballadores i sindicats, això pot portar a una sobrecàrrega dels centres hospitalaris, que ara els CAPs s’encarregaven d’alleugerir.

Aquest sistema telefònic, també representa greus deficiències pel què fa al personal sanitari. Evidentment no és el mateix atendre una pacient presencialment, que aquella persona o els seus familiars li expliquin els símptomes que té. I és d’aquest pronòstic per telèfon que el personal sanitari ha de decidir si la urgència és més o menys greu. Si a tot això, a més hi sumem que només hi ha una ambulància per tota Corbera i la Palma (és a dir per més de 20.000 persones), és evident que els atacs de cor no es podran patir a la nit i menys encara de manera simultània.
Tot plegat, perillós... i sembla que la única cosa que s’aconseguirà amb tot aquest rebombori és el sobrecàrrega dels centres hospitalaris i que la gent hagi de fer més quilòmetres per desplaçar-se, en cas d’emergència, trencant així el principi de proximitat.

La Generalitat justifica aquesta reestructuració en termes d’eficiència i eficàcia però sempre basats en la productivitat i rendibilitat, conceptes atribuïts a l’empresa privada, però que no poden ser atribuïts a l’empresa pública i menys en un camp tan primordial i delicat com és el de la sanitat. I és que la sanitat pública no pot ser ni rentable ni eficient, en termes econòmics, el què voldria dir que s’haurien de produir guanys. La sanitat pública hauria de ser un cabdal del nostre sistema, primant la proximitat, la relació amb els pacients i evidentment l’eficàcia curativa. Però d’un temps ençà, estem veient (com especialment a Catalunya) s’està introduint un doble sistema sanitari, on els que tenen diners poden ser atesos de manera ràpida i efectiva (sanitat privada) i els que no hauran de fer llistes d’espera interminables, jugant-se fins i tot la vida. La gent cada cop desconfia més de la sanitat pública i tot i tenir pocs diners, es fan una assegurança. Així, els gurus del lliure mercat, cada cop poden progressar més en la privatització de la sanitat i apropar-se al vell somni americà que cadascú pagui el què necessita, deixant de banda la igualtat d’oportunitats. Curiosament, ara que des d’allà sorgeixen veus clamant que aquest sistema ha de canviar...el món al revés.